Populisme pedagògic
Si em permeteu parafrasejar Tolstoi, tots els sistemes educatius feliços s’assemblen; els dissortats ho són cadascun a la seva manera. Efectivament, els primers es fonamenten en la mútua confiança dels actors educatius. Malauradament, el nostre arrossega un problema heretat de prejudicis entre famílies, docents i administracions. Normalment, la desconfiança envers l’escola és un tret comú de les societats autoritàries. Les pressions que, històricament, ha hagut de suportar l’escola catalana té a veure amb el seu component subversiu. Els mestres lluitem per subvertir les bases injustes d’una societat desigual, treballem per revertir, mitjançant la cultura, el destí assignat per naixement, en un país on, malauradament, un bon cognom segueix valent més que un parell de doctorats.
Malgrat que el grau de desconfiança s’ha anat atenuant en els darrers anys, la situació no és òptima. Les retallades (i el sabotatge envers l’escola pública) han expandit desigualtats i segregació. Hi ha contribuït molt allò que podríem denominar “neoliberalisme progressista”, aquell que considera que es pot millorar l’escola sense aportar-hi recursos o reduir les desigualtats sense atacar les causes. Es tracta, com comproven dia a dia els prop de 90.000 experts en educació que hi ha a Catalunya, de pensament màgic. Creure que una “innovació educativa” basada en tècniques de fa més d’un segle o que ja experimentava un servidor als vuitanta funcionen més bé que reduir ràtios, contractar més professors (i formar-los millor) i fer polítiques socials que redueixin la pobresa infantil, és una qüestió de fe, no de raó. En certa mesura, el món pedagògic cada vegada s’acosta més al de la religió, en què es pretén substituir la racionalitat i l’evidència científica pel sacrifici i la creença. Avui, els mateixos que defensen la “innovació” o l’"excel·lència” (que sovint no representa més que un eslògan buit i una estratègia comunicativa) per reduir desigualtats són els mateixos que neguen la gratuïtat de la universitat. Sovint la renovació pedagògica (que s’aplica des de fa mig segle a la immensa majoria de centres educatius) esdevé una estratègia que busca eixamplar diferències entre escoles. I al final, el que ha passat en els darrers anys és que els docents acaben sobresaturats de tasques prescindibles, mentre que els claustres són esterilitzats en una dinàmica de concentració de poder per part de les direccions. Hi ha una profunda hipocresia en tot plegat.
Tota la comunitat educativa està passant per una experiència inèdita. Res no tornarà a ser igual. Ningú no sap què passarà aquest estiu. En tot cas, sí que hi ha una clara necessitat de recompondre relacions socials, de compensar la reclusió forçada, de recuperar el contacte amb l’entorn natural. Per als nostres fills i alumnes passar del confinament de casa al confinament de l’escola durant el juliol és forassenyat i cruel. Precisament si les vacances escolars serveixen per a alguna cosa és per evitar una rèplica a còpia d’horaris rígids o invents incerts. En aquest context delicat, tornar a sentir el mantra de “les vacances dels mestres” és el típic exercici de populisme pedagògic irresponsable i desmoralitzador.
Un dels fenòmens positius d’aquests dies és que els mestres estan estrenyent llaços de proximitat i confiança amb alumnes i famílies. Més que mai, de cara a un setembre incert, tenim la possibilitat de deslliurar-nos de la fatalitat del nostre mal educatiu. Propostes inapropiades com les expressades per alguns opinadors, mostra d’aquest neoliberalisme falsament progressista (el que proposa sacrificis en comptes de recursos, fe més que evidència, eslògans més que consens), podria fer ressuscitar els vells prejudicis de sempre. Seria una oportunitat malaguanyada.
