Primer van ser dos pots de sopa damunt Els gira-sols de Van Gogh a la National Gallery de Londres, i aquest cap de setmana, una empastifada de puré de patata a un quadre de Monet que s'exhibeix al Museu Barberini de Potsdam, Alemanya. En cap dels dos casos els quadres no han sofert danys, perquè estaven protegits amb un vidre, i també en els dos casos es tractava de protestes d'activistes climàtics, que van considerar que d'aquesta manera obtindrien el ressò que cercaven per al seu missatge, per descomptat més urgent i més important que cap altra cosa, començant per la història de l'art –i en particular per l'impressionisme, que pel que sembla aquests activistes tenen especialment avorrit–. En concret, les atacants de l'obra de Van Gogh, que pertanyien al moviment Just Stop Oil, van publicar un tuit amb aquesta reflexió: “El nostre patrimoni està sent destruït per la manca d'actuació del nostre govern davant la crisi climàtica i el cost de la vida”. I afegien: “De què serveix l'art quan ens enfrontem al col·lapse de la societat civil?” Quina pregunta. Els que han vandalitzat el quadre de Monet es mostren més desafiants: “La gent està afamada, la gent es congela, la gent es mor. Patim una catàstrofe climàtica. Vosaltres teniu por d'un pot de puré de patates en un quadre. Sabeu de què tinc por jo? La ciència ens diu que el 2050 no podrem alimentar les nostres famílies”.
És curiós, perquè tant Monet com Van Gogh van passar bastanta gana i segur que hi va haver bastants dies a les seves vides que haurien rebut amb alegria aquests pots de sopa o de puré. Tots dos representen a la perfecció un tòpic que agermana, sense que ells s'ho imaginin, la dreta i l'anticapitalisme benpensants, i és el de l'artista de vida empobrida i calamitosa (malalties físiques i mentals, marginalitat, etc.) però “autèntica”: és una fal·làcia que sol complaure tant els conservadors rancis com els revolucionaris de saló, perquè els referma en els propis prejudicis a costa de l'infortuni d'uns altres, que a més no hi poden dir la seva perquè són personatges històrics i, com a tals, són difunts. La paradoxa que uns artistes que les van passar magres en vida obtinguin una posteritat cotitzada en milers de milions distorsiona molts criteris i ha fet i fa dir un munt de bajanades.
Dir-les i fer-les. No entrarem a discutir quin sentit té simular l'agressió contra unes obres d'art (per molt que actualment representin l'establishment) per protestar contra el canvi climàtic, més enllà d'obtenir l'única fama que es valora en els nostres dies, que és la fama instantània generada per algun motiu estúpid. Però ves que el llançament de menjar damunt de quadres d'artistes famosos no s'acabi generalitzant com a forma de protesta. Si és per la independència de Catalunya, algú podria trobar adequat abocar un cap i pota damunt La masia de Miró. I si és per mantenir la unitat d'Espanya, un potaje damunt Las Meninas de Velázquez. I compte que alguns no tornin a acusar Goya d'afrancesat i li aboquin una bullabessa damunt La gallina ciega.
