El pont de novembre (1974)

De l’article –traducció pròpia– de Nèstor Luján (Mataró, 1922-Barcelona, 1995) publicat fa cinquanta anys a Destino (2-XI-1974) a propòsit de les diades d’avui (Tots Sants) i demà (Commemoració dels Fidels Difunts). Aquesta peça costumista de Luján evidencia que les representacions de Don Juan Tenorio i altres costums tradicionals de Tots Sants ja havien entrat en decadència mig segle enrere. 

Som de ple dins el pont de Tots els Sants, la festa de l’1 de novembre, i la de l’endemà, la festa dels Difunts, que en alguns països és més important que la de Tots els Sants. No hi ha pas una celebració tan popular com aquesta en tot el mes de novembre, tret potser de la del dia 11, la de sant Martí, advocat de l’antiga cavalleria catalana. El soldat sant Martí, nascut a Pannònia, i després bisbe de Tours, que va donar a un pobre la meitat de la seva capa. Sant Martí és festa tradicional a Galícia, i va ser-ho a Catalunya. Però la festa dels morts representa sobretot, amb la seva melangia i amb el seu agredolç estremiment, el caràcter d’aquest mes boirós, nostàlgic i trist. No podem pas deixar de parlar d’allò que van ser pels nostres pares i avis aquestes festes –Tots els Sants i Fidels Difunts– apartant-nos de temes més peremptoris. Sovint convé girar la vista enrere, escapar de la passió del present. Aquests dies queden marcats per la presència de la mort, tan barroca i tan espectacularment considerada a les ribes del Mediterrani. Segons la superstició vella i pronosticaire, el dia de Tots els Sants és una jornada fatídica i que aigualeix totes les diversions. No es pot pas sortir de cacera o de pesca perquè això rebenta el canó de l’escopeta o fa que no es trobi la peça abatuda o que es pesquin, al mar o al riu, espantosos caps de mort. A les regions muntanyenques de Catalunya hi havia gent que creia que la nit de Difunts les ànimes, enyoradisses i fredoliques, tornaven a les seves llars i fins i tot en alguns indrets els tenien preparat un llit calent. Retornaven per unes hores perquè, arribada la tardor, sentien fred i desemparament. Així és també la tradició gallega, gal·lesa i bretona. En la tradició vuitcentista el primer dia de novembre era també el de posar-se roba d’hivern. Ho deia el refrany familiar barceloní: “Per Tots Sants, mocadors i capes grans.” Abans que la gent sortís de la ciutat quan arriba un pont, a Barcelona es conservava i encara es conserva en el Dia dels Difunts el pietós costum d’anar als cementiris. [...] Es creia en aquells temps que la Festivitat de Difunts acabava a l’hora del migdia del dia 2 i que aleshores ja es podia reprendre l’alegria de la festa. [...] El Dia de Tots els Sants estaven tancats els espectacles, i només des del migdia de l’endemà s’acostumava cada any a fer funcions en els teatres les mateixes obres castellanes: No hay plazo que no se cumpla ni deuda que no se pague o El convidado de piedra, i el sainet Duende fingido, fins que el 1844 [avui per cert fa cent-vuitanta anys] Zorrilla va estrenar el seu Don Juan Tenorio, que ha constituït fins als nostres dies la festa teatral lligada als dies dels morts. Avui en dia ni el drama llunyà de Zamora ni el més atansat en el temps de Zorilla no tenen ni la més petita acceptació per part del públic. El Tenorio ha passat definitivament a la història.