Hi ha dues coses que ja eren conegudes per a qui les volgués saber, però que el retorn llampec de Clara Ponsatí ha il·luminat amb cruesa. Una és el fet que la judicatura espanyola –i, amb ella, la resta de poders de l'estat espanyol– tracta el conflicte amb Catalunya des d'un plantejament revengista que passa per davant i per damunt del respecte a les institucions europees i al dret europeu (que, constitutivament, passa a formar part del dret dels estats membres de la Unió Europea). Si Espanya es converteix en el primer i únic estat en què s'ha detingut una eurodiputada, sense cap consideració per la immunitat que l'assisteix (immunitat cautelar, en el cas de Ponsatí, però immunitat), a la cúpula judicial espanyola li és exactament igual. En darrera instància, saben que res ni ningú els discutirà ni el càrrec ni el poder del qual fan ús i abús. Ahir mateix parlàvem de com l'informe anual d'Amnistia Internacional denuncia, un any més, els comportaments de l'estat espanyol contraris a la democràcia i als drets humans en determinats assumptes, els primers dels quals són la política migratòria i el conflicte de Catalunya amb Espanya, i la detenció de Ponsatí n'és un exemple de manual (també la sentència del Suprem sobre Pérez de los Cobos, que ha quedat enfosquida amb l'enrenou de Ponsatí).
L'altra cosa que ha quedat palesa és com ha quedat d'encallada una part de la ciutadania i de l'opinió pública catalana en el trauma post-Procés, i el rendiment que alguns en treuen. Existeix una quantitat de gent que no ha paït la derrota del procés d'emancipació nacional que va voler ser el Procés (tot i que soc dels que pensen que l'1-O sí que va ser un èxit en termes de mobilització pels drets i les llibertats, però aquest és un altre article). No tan sols això, sinó que actualment viuen convençuts de ser víctimes d'una conxorxa de traïdors: per a ells, el Govern treballa per a Espanya, TV3 treballa per a Espanya, una bona part dels artistes i els creadors del país treballen per a Espanya, i fins i tot l'Institut d'Estudis Catalans es proposa destruir la llengua catalana. Aquestes persones conformen l'audiència ideal que ha permès prosperar un nodrit estol de salvapàtries justiciers i solemnes venedors de xarop, que es troben tant a la política com als mitjans de comunicació i al món de la cultura, i que ho fan girar tot entorn d'una suposada disjuntiva entre valentia i covardia, o entre arronsats i orgullosos, o el que sigui. L'eurodiputada Ponsatí, pel que s'ha vist, en té uns quants, d'aquests, que li fan voltes perquè el seu drama personal i polític els permet seguir tirant de veta. Els ciutadans que se'ls escolten i llegeixen, i que seguiran dins la convicció de viure en una distopia de traïdors i venuts a Espanya, han viscut el retorn de Clara Ponsatí com un senyal, com un bon auguri o com un veritable adveniment alliberador. Com que la cosa sembla haver comptat amb l'aplaudiment esperat pels seus promotors, no hem de descartar que aquest sigui només el primer dels adveniments.
