'Polseres vermelles'

Jo potser sóc molt primmirada, però la veritat és que no em podia creure el que havia vist fins que no vaig fer mitja volta, vaig tornar a l'aparador de la joieria en qüestió i vaig clavar els ulls damunt la polsera. I sí, sí... era allà, a primera fila, davant dels diamants i les perles, dels anells d'or blanc i les arracades de robins. Aquella polsera cridava l'atenció en el conjunt de l'aparador per la seva desproporció, pel seu color llampant i per l'anunci cridaner que l'acompanyava. Era impossible no veure-la i alhora jo vaig haver de mirar-la dues vegades per creure'm el que estava veient. La polsera en qüestió era el braçalet oficial dels Polseres Vermelles: una goma de color vermell, amb les lletres de la famosa sèrie escrites en blanc i de mida regulable a base de foradets que s'ajusten a un canell o a un altre. Com les dels hospitals, però més divertides.

Doncs, què voleu que us digui? No ho entenc.

Aquesta setmana m'ha tocat viure amb molta gent que portava una polsera vermella de veritat: gent malalta, cansada, que necessitava transfusions de sang, de plaquetes i d'ànims per poder continuar i a qui se'ls posa una polsera vermella per identificar-los. Tots els qui la porten, com passa amb els nois i noies de la sèrie, viuen moments complicats, angoixants i caòtics, però a diferència d'en Lleó o en Roc aquests moments són reals i no accepten segones preses ni repeticions per mala il·luminació. Les seves seqüències són definitives, no hi ha assajos ni maquillatge. Els qui porten polseres vermelles no les volen portar; els estrenyen la carn i l'ànima i els identifiquen amb el dolor, la injustícia i el patiment.

Ja ho deia al principi: potser és que jo sóc molt primmirada, però no veig per què algú voldria comprar-se una polsera vermella que tothom qui la porta es vol arrencar com més aviat millor.