02/03/2013

'Polseres vermelles'

Jo potser sóc molt primmirada, però la veritat és que no em podia creure el que havia vist fins que no vaig fer mitja volta, vaig tornar a l'aparador de la joieria en qüestió i vaig clavar els ulls damunt la polsera. I sí, sí... era allà, a primera fila, davant dels diamants i les perles, dels anells d'or blanc i les arracades de robins. Aquella polsera cridava l'atenció en el conjunt de l'aparador per la seva desproporció, pel seu color llampant i per l'anunci cridaner que l'acompanyava. Era impossible no veure-la i alhora jo vaig haver de mirar-la dues vegades per creure'm el que estava veient. La polsera en qüestió era el braçalet oficial dels Polseres Vermelles: una goma de color vermell, amb les lletres de la famosa sèrie escrites en blanc i de mida regulable a base de foradets que s'ajusten a un canell o a un altre. Com les dels hospitals, però més divertides.

Inscriu-te a la newsletter La política del caosLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Doncs, què voleu que us digui? No ho entenc.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta setmana m'ha tocat viure amb molta gent que portava una polsera vermella de veritat: gent malalta, cansada, que necessitava transfusions de sang, de plaquetes i d'ànims per poder continuar i a qui se'ls posa una polsera vermella per identificar-los. Tots els qui la porten, com passa amb els nois i noies de la sèrie, viuen moments complicats, angoixants i caòtics, però a diferència d'en Lleó o en Roc aquests moments són reals i no accepten segones preses ni repeticions per mala il·luminació. Les seves seqüències són definitives, no hi ha assajos ni maquillatge. Els qui porten polseres vermelles no les volen portar; els estrenyen la carn i l'ànima i els identifiquen amb el dolor, la injustícia i el patiment.

Ja ho deia al principi: potser és que jo sóc molt primmirada, però no veig per què algú voldria comprar-se una polsera vermella que tothom qui la porta es vol arrencar com més aviat millor.