Polònia i la força de l’extrema dreta

Retorn. Polònia enceta una esperada transició de poder. Donald Tusk tornarà avui al govern de Varsòvia, preparat per a una complicada cohabitació amb la presidència d'Andrzej Duda, i amb el repte de desminar una cultura política i unes relacions clientelars que han arrasat amb la credibilitat i la independència de les principals institucions del país. I tot això ho haurà de fer amb una societat dividida i una coalició de govern multicolor, liderada per la Plataforma Cívica de Tusk, però que agrupa des del centredreta fins als liberals de Tercera Via i la socialdemocràcia de Nova Esquerra. Entre el compromís i la claudicació, Tusk haurà de buscar la manera d’encaixar moltes agendes diferents. De moment, l’acord de coalició firmat amb la resta de partits que li donen suport no diu res, per exemple, d’avançar en la legalització de l’avortament, o sobre els drets de la comunitat LGTBI o dels refugiats, malgrat que el vot de les dones i els joves, contra les polítiques reaccionàries de vuit anys de govern del PIS, va ser clau en la victòria de l’oposició. En canvi, Tusk ja ha avançat que, com a primer ministre, mantindrà les prestacions per fills, una mesura molt popular entre les famílies poloneses, implantada del PIS.

Aliances. El retorn de Tusk no significa la restauració de la Polònia del 2015. El país i Europa han canviat. En menys de mig any es confirmarà si la victòria de l’oposició polonesa és un canvi de cicle en l’onada ultraconservadora o la nota discordant entre el grup de Visegrad. De moment, Viktor Orbán substituirà els seus aliats polonesos pel nou govern d’Eslovàquia, on Robert Fico acaba de formar coalició amb el partit d'esquerres Hlas (Veu) i el Partit Nacional Eslovac, ultranacionalista i pro-rus. 

Les pròximes eleccions europees del mes de juny seran el primer examen a les urnes per a un Tusk amb un aterratge complicat. El retorn de Polònia a l’entesa diplomàtica europea s’haurà de fer amb el vent en contra d’una extrema dreta, aliada del PIS de Jaroslav Kaczynski, que de moment apareix com una de les famílies polítiques que més vots guanyaran a les pròximes eleccions al Parlament Europeu.

Límits. Les últimes projeccions en intenció de vot pronostiquen guanys importants per al grup Identitat i Democràcia (ID), que acull partits d'extrema dreta com Reagrupament Nacional, de Marine Le Pen, i Alternativa per a Alemanya, i que podria arribar fins als 87 escons. Superaria així l'altra família de dreta radical, els Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), que presideix la primera ministra italiana Giorgia Meloni, que passaria dels 66 eurodiputats actuals a 83. 

Malgrat que el Partit Popular Europeu –amb pèrdua d’escons inclosa– segueixi sent la principal família política de l’Eurocambra, la dreta radical es consolida com una força decisiva: ja està present als governs d’Itàlia, Finlàndia, Hongria i Letònia, i és la crossa parlamentària imprescindible per a l’actual executiu suec. A més, comencen a aparèixer algunes enquestes que atorguen a Marine Le Pen la possibilitat de guanyar les presidencials franceses del 2027.

Si les eleccions del 2019 van determinar el final de la gran coalició que, des dels orígens de l'Eurocambra, havia garantit a socialdemòcrates i democristians una majoria d'escons al Parlament, ara el gran interrogant és saber on quedaran els límits de la dretització de la Unió Europea. I amb qui està disposat a formar majories el Partit Popular Europeu. I en això, Donald Tusk, com a primer ministre del país més gran de la UE amb govern del PPE, també hi tindrà molt a dir.