De Polònia a Alemanya, passant per Portugal

Ala UE disposem d’un marc normatiu que vol garantir les llibertats fonamentals. En aquest context, tenir cultura democràtica significa assumir sense reserva el principi que els governs es determinen per eleccions i que una majoria és tan legítima com qualsevol altra. El problema polític espanyol és que un sector molt important de la dreta no té cultura democràtica, ans al contrari, té una concepció patrimonial de l’Estat. El considera seu i aspira que la seva legitimitat com a ocupant natural s’imposi. Dins d’Europa això descriuria, per exemple, la situació de Polònia.

Per a aquesta dreta, si, per accident, el govern està ocupat per altres, és legítim fer el que calgui per desallotjar-los. És la pulsió que l’any 1936 va portar a la insurrecció del general Franco. A la UE, la pertinença a la qual és segurament l’únic consens de fons de què disposem, l’instrument militar ha queda anul·lat. I d’aquí la instrumentalització d’una judicatura que inclou molt bons professionals però que té una cúpula dominada per un sector conservador, polititzat i activista, que comparteix la visió patrimonial i que vol completar la involució de la Constitució que va iniciar el president Aznar a principis de segle.

Davant l’anomalia que en aquests moments el govern d’Espanya estigui en mans dels il·legítims s’imposa la desestabilització amb l’objectiu de fer-los caure o, en el pitjor dels casos, situar-los com a perdedors de cara a la propera legislatura. L’estratègia és la de la provocació contínua. I és per això que ja fa gairebé mil dies que tinc amics, molt respectables i pacífics, a qui un Tribunal Suprem (TS) sense sentit de la mesura ha confirmat com a presos polítics. La presó és part de la provocació. Es busca la reacció irada, la polarització i el protagonisme dels extrems. Ens volen violents.

Hi ha un corrent d’opinió que insisteix que la consolidació democràtica d’Espanya demana un consens central que pugui portar a configuracions polítiques de govern com l’alemanya (coalició conservadora-socialista). És així, però no perquè les supermajories tinguin en si mateixes virtuts especials. En el nivell més fonamental, la consolidació democràtica el que demana és un tipus de consens molt més bàsic, i avui absent en el gruix de la dreta: el que abans he denominat cultura democràtica, és a dir, la interiorització que democràcia vol dir que la meitat més u de l’electorat pot governar legítimament. Els EUA, i el seu aparell judicial, ens han donat un magnífic exemple d’aquesta cultura: han estat els jutges, conservadors o progressistes, els que, amb un professionalisme impressionant i pràcticament unànime, han frenat l’aberració colpista de Trump.

L’opció de confrontació i provocació, implementada avui des del TS, només hauria de tenir una resposta: treballar per anar conformant una base social, composta per diverses varietats de l’esquerra i per sectors de les classes mitjanes, que disposi de la capacitat, mentre la dreta no evolucioni en profunditat, de guanyar eleccions sistemàticament. En definitiva, el camí apropiat és el de Portugal. Amb una mica de fortuna, que bé ens mereixem, ens estalviarem Polònia i algun dia arribarem a Alemanya i potser tindrem governs, de coalició o no, que ho siguin des del centre perquè així ho han volgut els electors. Però per a això haurem de passar per Portugal el temps que calgui.

El camí de Portugal no serà fàcil. Crec que la demografia ajuda però sobretot ens cal autocontrol: no caure en la provocació. Cal que la majoria que us he descrit sigui, a més de competent, tranquil·la. També, dintre de la majoria i dels seus diferents sectors i subsectors, cal saber pactar i projectar-se cap a la ciutadania amb plataformes moderades. I evitar la picabaralla contínua. No sempre és veritat que la multiplicitat d’opcions maximitza els vots. El votant desanimat es pot quedar a casa.

Torno, amb més concreció, als amics i amigues a la presó. Amb presos i exiliats serà difícil avançar en la consolidació d’una majoria parlamentària estable al Congrés de Diputats. Els jutges i fiscals activistes de la dreta ho saben i per això els tindrem a la presó per Nadal. Un pas que convé, i ràpid, és que en surtin. La perfecció demanaria una amnistia, però ens hem d’adonar que la intransigència del TS ha donat molta significació política a l’indult. No és el mateix que l’indult sigui una mesura de gràcia concedida a petició del mateix TS, que una d’obtinguda contra la seva voluntat manifesta.