Els pollastres gurmet d’A Pluma

Veritat número 1: menjo de tot. Veritat número 2: no menjo de tot a qualsevol lloc. Tres exemples: les pizzes a casa, preferiblement al sofà i ocasionalment amb una lleugera ressaca jugant a pinball dins el meu cap; rarament menjo paella que no sigui la de la meva dona o la de la meva sogra; i el pollastre a l’ast, el diumenge, comprat al barri i degustat en bona companyia.

Un dijous qualsevol al migdia. Rastrejo Instagram i una publicació del restaurant A Pluma capta la meva atenció: “Avui és un bon dia per ser #chickenlover”. Mmmmm... Tinc dubtes, però també tinc gana. Google Maps: carrer Santaló, 29; a cinc minuts caminant de la feina. Som-hi, doncs! Entro al local, que compta amb una cotitzada terrassa, i trobo un forat a la barra. A la meva dreta, una parella acaba de rebre una safata amb un exemplar de pollastre ben formós acompanyat d’unes patates fregides que fan molt bona pinta. És hora de demanar. Observo els exemplars que donen voltes a l’interior de l’imponent forn Josper que s’alça rere la barra principal. Però no hi ha manera, continuo pensant que no és ni el dia ni l’hora per cruspir-me mig pollastre deluxe.

Però, ep!, ningú ha dit pas que aquí i ara no pugui embrutar-me els dits i cremar-me la boca amb unes aletes de pollastre picants. Amb això no hi tinc manies. Me n’arriba una ració, servida en una llampant cassoleta metàl·lica de nanses daurades, que fa plorar la meva epiglotis mentre analitzo el gruix de salsa picant que empastifa cada aleta. Mama, tinc por. En demano la recepta: “Porta salses valentina, buffalo i Perrins, mantega, mel i vinagre”. Pica molt, ploro a plaer. Ara tinc dues opcions: tornar-hi amb amics o fer-me portar el pollastre a casa. Diumenge, esclar. Per cert, l’artífex d’A Pluma és Eugeni de Diego, ex-Bulli; un motiu de pes per tastar ben aviat el seu plat estrella.