Politòlegs, politicòlegs i politicastres

Un estudiant de ciències polítiques vol saber, amb raó, si quan acabi serà politòleg o politicòleg . La paraula en qüestió ve del grec polites , que vol dir ciutadà , el que viu a la polis o ciutat. Amb el sufix -ic , que vol dir relatiu o pertanyent a , es crea polític, i afegint-hi -òleg , tindríem politicòleg , que és l'única forma que trobem al DIEC i, per tant, l'única que és, en principi, normativament correcta.

Però el Termcat ja admet politòleg com a sinònim de politicòleg i el GDLC entra les dues formes amb politòleg com a principal. En castellà, veiem que la RAE només admet politólogo . I, en francès, Le Petit Robert ens explica que politologue ve de politologie , que ve de politicologie . Segons sembla el pas de politicologie a politologie es va produir als anys 50 sense cap aval filològic: el sufix -logie, per lògica, s'hauria d'afegir a politique.

Tenim, doncs, un conflicte entre ús i erudició. El terme ben format és politicòleg però el gremi se sent més còmode -i, per tant, fa servir- politòleg . Per què? Potser perquè és més curt o potser perquè el desprestigi de la política reflectit en paraules com politicastre o el francès politicard dóna a politicòleg connotacions despectives. Per entrar al diccionari, compta més tenir èxit que estar ben format. Si els catalans de l'ofici, seguint el francès i l'espanyol peninsular, es volen dir politòlegs , hauria de ser motiu suficient perquè aquesta forma acabi sent la principal del diccionari.