El conseller d’Unió Europea i Acció Exterior, Jaume Duch, ha afirmat que aconseguir l’oficialitat del català a Europa és més fàcil si no es polititza la llengua. Res de nou: és una molt vella idea, aquesta de no polititzar la llengua. Sense anar més enrere, ho demanava el president Salvador Illa el 2021 arran de la sentència que obligava al 25% de castellà a les escoles. Això de demanar que no es faci política des de la política té gràcia. I sobretot, delicte!
La petició de no fer política ho toca tot. És molt habitual al món de l’esport. La Vanguardia, pels Jocs Olímpics, i davant dels temors d’una protesta sorollosa a l’entrada del rei el dia de la inauguració, va publicar a portada el no obtingut en una enquesta sobre si s’estava d’acord a polititzar els Jocs. Com si la presència del rei, la desfilada encapçalada pel llavors príncep, els himnes nacionals i les banderes, les rivalitats de quin país s’emportava més medalles, tot això, no en fos, de política. L’únic que es veu que hauria estat fer política, per a La Vanguardia, era posar en evidència l’exhibició de nacionalismes estatals i l’ocultació de la pròpia nació.
I després de la llengua i l’esport, s’ha dit de no fer política amb l’art, la poesia, la cultura, l’educació, l’aigua, la Fira de Barcelona, els Mossos o la covid, amb aquelles rodes de premsa que combatien patriòticament el virus, i que no en feien pas, de política. O, encara, la insòlita petició d’Arrimadas i Colau de no polititzar la manifestació pels atemptats terroristes del 2017. Demanar de no fer política és una versió del consell que Franco donava a un jove: “Haga como yo, no se meta en política”. Ara bé, si és una obvietat que tot té una dimensió política, com es pot negar-ho sense posar-se vermell? Vegem-ho.
Qui exigeix no polititzar alguna cosa vol que d’aquesta cosa no se’n faci un debat que el perjudiqui. És a dir, és un discurs propi de qui té el poder. Però més enllà de la lluita partidista, no polititzar vol dir no qüestionar un determinat statu quo, no discutir un ordre polític que es presenta com a natural i que, per tant, s’ha fet invisible. Polititzar, doncs, és desnaturalitzar, fer visible allò que hom dona per descomptat, que s’assumeix com a inamovible i indiscutible. En definitiva, és desemmascarar un sistema de dominació que es fa fort, precisament, perquè es pot presentar com a “no polític”.
La lluita pel control del relat polític va d’això: d’aconseguir despolititzar i fer natural allò que no n’és. Ho veiem en l’ús de termes com ara el de la solidaritat fiscal dels catalans amb la resta de comunitats autònomes espanyoles, emprat per dissimular una situació de depredació econòmica. Una paraula que, inesperadament, ha quedat desemmascarada no pel clàssic “Espanya ens roba” –un vell eslògan d’ERC que ara, amb poca vergonya, Rufián vol encolomar a Junts–, sinó pel dirigent del PSOE Emiliano García-Page quan diu que res de solidaritat, que la riquesa que es produeix a Catalunya és dels espanyols. Efectivament, i per molt que la consellera Alícia Romero demani que deixin de fer política contra Catalunya –és a dir, que dissimulin la voluntat depredadora–, García-Page, Felipe González i tots els dirigents autonòmics del PP són ara els que polititzen el debat fiscal, fent transparent el model de dominació econòmica que tant incomoda la consellera.
En el cas de la llengua catalana, no polititzar-la significa emmascarar la situació de diglòssia –el domini del castellà sobre el català, avalat pel tractament jurídicament desigual que en fa la Constitució espanyola– que n’explica la progressiva residualització. Aquí, s’expressa amb allò de no fer el català antipàtic, de ser ben educats amb l’estranger, de no discriminar els pobres funcionaris espanyols –de policies a jutges– que són destinats als Països Catalans o de ser pragmàtics i no posar traves al bon metge que ens vol curar. En definitiva, expressions que disfressen l’existència d’un conflicte lingüístic que no és tant entre individus–dòcils com som a la dominació–, sinó institucional. I polititzar la llengua, sí, és descobrir aquest clima lingüísticament discriminatori i fer visible el conflicte estructural perquè se’n prengui consciència i es pugui combatre.
De la mateixa manera, quan es culpabilitza l’independentisme d’haver creat divisió en polititzar la suposada bassa d’oli de l’unionisme autonomista, el que es pretén és emmascarar la coacció política que exerceix el nacionalisme espanyol sobre tots aquells catalans que aspiren a la seva emancipació nacional, no tan sols dividint la nació, sinó explotant-la, reprimint-la i, si fos possible, aniquilant-la.
