Polítiques socials personalitzades
El govern espanyol ha establert un ajut de 200 € per a les persones que estan en una situació econòmica de fragilitat arran dels augments de preus. És un exemple més del que en podríem dir política social personalitzada, és a dir, basada en ajuts condicionals al nivell de renda, modificada per circumstàncies personals o familiars.
Com en la inspiració mèdica del terme, aquestes polítiques, que cada vegada observem més arreu del món, no són arbitràries sinó que responen a protocols ben definits. Així i tot, són molt lluny dels plantejaments més clàssics, basats en l’establiment de drets universals.
Un judici possible, i sever, sobre les polítiques socials personalitzades és que no són més que un exercici de pragmatisme. La societat se sent obligada a atendre les persones que –bé per una crisi, bé per dificultats més estructurals– estan en una situació límit. Per afrontar-la, l’ideal seguirien sent els drets universals, però seria una artilleria pesant massa cara, ja que consumeix amb abundor els ingressos recaptats per impostos o obtinguts amb emprèstits públics. La sortida de l’atzucac seria la personalització: s’atén només a qui vitalment ho necessita perquè això es pot fer sense un enduriment generalitzat, i potser circumstancialment inconvenient, del règim impositiu.
Tradicionalment hi ha hagut dues crítiques a la normalització d’aquesta mena de política social. Una és la que considera una ingenuïtat creure que les polítiques compensadores dirigides als ingressos més baixos gaudiran d’un suport social, i electoral, ampli si no beneficien també les classes mitjanes. Els drets universals serien, doncs, la paret mestra que sustenta l’estat del benestar, i la personalització, una amenaça. L’altra crítica s’ho mira més des de la banda del receptor i de la seva dignitat personal. La política social personalitzada seria una versió de la vella beneficència i crearia un estigma indesitjable i rebutjable.
Les dues crítiques tenen contingut però penso que estan perdent força i que la política social personalitzada anirà guanyant centralitat en el repertori de la política social. No ho dic només perquè les noves tecnologies de la informació augmenten les seves possibilitats i capacitats sinó també, en opinió meva, perquè cada vegada més seran vistes com a doctrinalment sòlides.
Crec que aprofundir en la cultura democràtica de les nostres societats farà que hi augmenti el grau d’assentiment dels contribuents. El debat obert i vigorós pot ajudar a entendre millor que els programes altament subvencionats només poden cobrir de manera universal un nucli dur de necessitats i, alhora, a comprendre, ja sigui per altruisme pur, ja sigui amb un component més interessat –reciprocitat: avui per tu, demà per mi; o potser: la cohesió social bé ho val–, que els programes personalitzats han de ser una nova paret mestra de l'estat del benestar del segle XXI.
Pel que fa a l'assentiment dels receptors hi ha un desenvolupament molt important. La tecnologia fa possible avui el que en el passat no ho era: la privacitat i, per tant, la molt considerable atenuació de l’efecte estigma. Convé distingir entre la privacitat externa i interna a l’administració. La privacitat externa demana que no sigui possible identificar els receptors d’ajuts per les seves accions quan els utilitzen. Garantir-la serà possible si els responsables públics són curosos i creatius a l’hora de dissenyar procediments i circuits. Amb l’arsenal de tecnologies i dades de què disposen, i amb l’estol d’experts a qui poden recórrer, això ha d’estar al seu abast en la gran majoria de casos. La privacitat interna també s’ha de dissenyar amb cura. Es tracta de maximitzar la circulació xifrada d'informació i de limitar i controlar molt els punts de conversió en informació personal llegible per agents potencialment malèvols –hackers o espies–. Esclar que perquè això lligui bé i funcioni hi ha d’haver confiança en el sistema, inclosa la burocràcia que l’opera. Hi ha d’haver la mena de societat en què els ciutadans no temen que, per exemple, l’Agència Tributària faci un ús indegut de la seva informació. I això només es pot donar en una societat plenament democràtica. Sense les garanties jurídiques que la plena democràcia pot oferir la privacitat real no és possible. Una dictadura podrà disposar del millor sistema tecnològic per tractar la informació, però com més bo sigui més perillós serà per al dissident.
