Polítiques radicals
Investigadora del CIDOBUna de calenta i una de freda. Pocs dies després d’arribar a la Moncloa, a mitjans de juny, Pedro Sánchez anunciava que Espanya sí que obriria els seus ports a l’ Aquarius. Quasi en paral·lel, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, feia saber que una de les prioritats del seu mandat seria retirar els filats de ganivetes (el que es coneix com a concertines) de les tanques de Ceuta i Melilla.
Si aquests gestos semblaven augurar una política migratòria diferent, d’altres ho desmentien ben aviat. A pesar del compromís reiterat de Pedro Sánchez, a finals de juliol el govern espanyol confirmava que continuaria amb les devolucions en calent. És més, també mantenia el recurs del PP contra la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que condemnava Espanya per dues expulsions exprés realitzades per la Guàrdia Civil el 2013.
Davant d’aquests girs en les polítiques del govern espanyol, el catedràtic Javier de Lucas es preguntava per què governs aparentment progressistes acaben desplegant les mateixes polítiques de seguretat i instrumentalistes de la dreta. I afegia: ¿és per la necessitat d’un simbolisme equidistant, per voler i no poder, per no voler-ho prou o perquè cap govern sol pot impulsar una política “radicalment diferent” en el context d’una Unió Europea cada vegada més poruga? Però ¿quina seria una política “radicalment diferent” en l’àmbit del control fronterer?
Una política radical, que vagi a les arrels del problema, passa en primer lloc per abordar les causes en origen. No és el que fan les polítiques actuals, que condicionen l’ajuda al desenvolupament a la cooperació dels governs d’aquests països en matèria de control migratori. Abordar les causes en origen passa per deixar d’espoliar l’Àfrica: la sortida de capitals supera amb escreix l’entrada per inversions i ajudes al desenvolupament. I passa també per entendre, preguntant-los-hi, per què tants joves estan disposats a morir per abandonar el seu país i no estan disposats a patir per millorar les seves societats.
Una política radical implica també aplicar escrupolosament la legalitat. Podria semblar inevitable més que radical. Però el cert és que a les fronteres europees la legalitat sovint és pura ficció. Aplicar la legalitat significa no més devolucions en calent, no més deportacions exprés vulnerant principis tan fonamentals com el dret a la representació legal o els drets dels menors i dels refugiats. El dret dels estats a defensar les seves fronteres no és més important que el dret a la vida. Els fets del Tarajal, i les subsegüents sentències judicials, semblen posar-ho en dubte. Aplicar la legalitat vol dir defensar el dret a la vida per sobre de tot.
I no hi ha política de fronteres sense portes d’entrada. Quan falten, l’única alternativa és el creuament irregular i les tan temudes màfies de traficants. Portes d’entrada són vies legals i segures per a sol·licitants d’asil. El 2016 el govern espanyol va reassentar un total de 583 persones, totes elles d’origen sirià. Cal, doncs, més reassentament, però sobretot que les peticions d’asil es puguin fer efectives des de les ambaixades. Si bé la llei d’asil ho preveu, nou anys després la falta d’un reglament ho fa inefectiu a la pràctica. També calen portes d’entrada per a aquells que venen a viure i treballar a casa nostra. No perquè ho necessitin ells. Perquè ho necessitem nosaltres, les nostres societats envellides i els nostres estats de benestar precaritzats.
Una política radical també exigeix preguntar-se què passa a l’altre costat. Els estats membres de la Unió Europea, amb Espanya al capdavant, han externalitzat el control de les seves fronteres als països veïns. Paguem perquè ho facin uns altres. Cal preguntar què es fa amb els nostres diners. No s’hi val dir que no es té constància de la vulneració de drets fonamentals. Qui paga té la responsabilitat. La responsabilitat de tot allò que es faci en nom seu però també la responsabilitat de saber. No es pot no saber.
Finalment, més enllà dels fets, calen altres paraules. Jean-Claude Juncker afirmava en el seu últim discurs sobre l’estat de la Unió que “Europa necessita un sistema efectiu de protecció de les seves fronteres”. Que no el té? La reducció dràstica de les arribades a les costes europees en els últims anys indica que sí. Assumir els discursos de l’extrema dreta no només ens porta a un bucle insaciable de més control sinó que, contràriament al que es pensa, els dona la raó i, per tant, els regala encara més vots.