Polítics amb sordina
Aquest estiu he llegit La vida en sordina , de David Lodge. És un llibre divertit, enginyós, perfecte per als dies caniculars, quan deixes per a la tardor altres lectures que requereixen més concentració i solatge. Les peripècies d'un professor universitari que pateix una forta sordesa hi són excepcionalment descrites i aconsegueix moments molt brillants. El professor no sent bé el que li pregunten i per por de fer repetir la pregunta -i ocasionar aquella allau de mirades plenes de sobreentesos: "Està com una tàpia", "No entén res", "Que no duu encès l'audiòfon?"- contesta a la babalà i produeix situacions vertaderament estranyes, que deixen tothom perplex.
Pensava en aquesta lectura, que tants bons moments m'ha fet passar aquest estiu, veient una entrevista d'Ana Pastor al president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra. La periodista estava admirada de tres fets: que el polític haguera acceptat anar al programa, que no pactara les preguntes anteriorment i que contestara el que se li preguntava. Quan a mitja entrevista la periodista li ha preguntat si pensava que Francisco Camps havia fet alguna cosa malament, el polític valencià ha sospirat i ha conclòs: "Alguna cosa deu haver fet malament, perquè si no no s'haguera produït aquesta situació". Ana Pastor, ben coneguda pel seu to incisiu i descarat, se'n feia creus: Fabra, al davant de les càmeres de Los desayunos de TVE, declarava que Camps alguna cosa havia fet malament. Un gran titular, com de seguida varen recollir els mitjans de comunicació.
La sorpresa de la periodista responia al fet que el polític contestava el que se li preguntava. Tot el contrari que el seu predecessor en el càrrec: quan a Francisco Camps li preguntaren fa uns mesos si ell i Rajoy havien parlat del cas Gürtel durant la seua reunió, l'expresident va contestar: " Estoy muy contento porque Fernando Alonso va a correr en Ferrari, y si usted es de 'Público' y del grupo que también lleva La Sexta, podrán retransmitir excepcionalmente el Gran Premio de Fórmula Uno del año que viene ". És evident que el problema de Camps era, fonamentalment, d'otorinolaringòleg.
En la nostra política hi ha molts polítics amb sordina, molts polítics que quan els preguntes una cosa te'n contesten una altra. Fugen d'estudi, empren evasives, es desvien del tema, emboliquen la troca i ningú entén res. Recorde, per exemple, Artur Mas anant al notari a signar el que va denominar "contracte amb els catalans", i que bàsicament consistia a certificar que no pactaria amb el PP, i les seues recents evasives quan, tot just arribat al poder, va assolir un pacte amb aquest partit per aprovar els pressupostos del 2011 i va descartar la resta de grups polítics (sobre els quals mai no havia signat res a la notaria). Un pacte i unes relacions amistoses amb Alícia Sánchez-Camacho i els seus sequaços que costen molt d'entendre, perquè el PP sempre s'ha caracteritzat pel seu anticatalanisme més irredempt i ultramuntà, com s'està veient de nou aquests dies amb la nova batalla de la immersió lingüística.
Per tant, és natural que la periodista Ana Pastor estiguera tan contenta amb l'entrevista. Si amb el ferotge Ahmadinejad no va aconseguir que li contestara ni una sola pregunta, amb Alberto Fabra, i contra tots els pronòstics, va aconseguir una entrevista sucosa, tan interessant i plàcida que es varen acomiadar alegres com uns gínjols. Evidentment, cal veure el temps que Alberto Fabra seguirà amb una oïda tan fina i contestant exactament el que se li pregunta, amb aquell somriure beatífic i una mica fada. Potser la sordesa siga un mal laboral que es desenvolupa amb la praxi política. Per això, tan bon punt un polític deixa de sentir-hi bé s'hauria de buscar, pel bé de la vida pública, una altra feina. Perquè, en cas contrari, comença a viure en un món irreal, no s'assabenta del que passa al seu voltant i al final acaba proclamant, com Francisco Camps, que ell és "el polític amb més suport de la història de les democràcies occidentals". Retirar-se o fer cas a David Lodge: encendre de seguida l'audiòfon.