Políticament desvalguts
El president Torra va mostrar dijous al president Sánchez el Desconsol de Josep Llimona com a metàfora del moment polític. Artísticament, jo voldria anar més enllà o més ençà o més endins... Explica Antoni Llena que fa uns anys es va reconciliar amb Joan Miró quan un dia, a Londres, visitant una exposició de Francis Bacon, va entendre que l’angloirlandès pinta l’ésser humà com un vòmit mentre el català el representa com un ésser poètic desvalgut, a cavall entre l’univers infinit (els estels) i la realitat més terrenal (les formigues). És a dir, entre “la volta del cel” i “el vertigen de l’existència”. (No us perdeu la petita gran constel·lació mironiana que Llena ha concebut a la Fundació Miró a través de 150 dibuixos de l’artista recuperats dels arxius. És un viatge a la gènesi de Miró, a l’essència humana.)
“El conflicte és part de la condició humana, però en els grans artistes, com Miró, és redundància. És un mecanisme que els permet combatre la tirania que les convencions socials imposen i que els enfronta no sols amb el món, sinó també amb si mateixos, castigant-los a voler escapar-se de les cadenes que el seu propi jo els imposa”. Aquesta visió de Llena m’ha fet pensar en el nostre conflicte polític que tan obsedits ens té, i rere el qual bateguen contradiccions i anhels, frustracions i afectes, pors i emocions, raons i desraons. La política és una part de l’existència, poc o gens poètica, que sovint ens fa de màscara, que dissimula el nostre jo autèntic. És un conflicte que disfressa i oculta el nostre conflicte més essencial com a persones, com a individus.
La política és esgotadora, no tant pel que té de lluita com pel que suposa de convenció, de terreny marcat: per tradicions familiars, per bombolles mediàtiques, per ideologies estandarditzades, per la dialèctica competitiva, per la gramàtica del poder... Es fa molt difícil ser un artista de la política. Quan la gent demana lideratges el que desitja és algú amb personalitat, que sàpiga sortir del carril, que sorprengui, que se sinceri, que no tinguin por de pensar, d’anar contra corrent. I tot això, tanmateix, va en contra de la naturalesa de la mateixa activitat política, que tendeix al gregarisme, a buscar l’aplaudiment, a donar seguretat, a la comoditat de les mitges veritats que sempre són mitges mentides. En política, pensar al capdavall resulta massa perillós, i qui ho fa és expulsat del terreny de joc tard o d’hora.
Per què és tan necessària la rotació en política? Perquè el poder mata la poesia, soterra l’artista que tots portem dins, expulsa el risc creador, silencia els nostres conflictes interns, apaga l’ésser contradictori i desvalgut. Ens fa menys persones, falsament ens protegeix amb la màscara, amb una cuirassa d’idees estandarditzades, codificades i perfectament contraposades a les de l’enemic. Foragita l’ésser que pensa i estima i deixa exposat l’autòmat que treballa i executa, que obeeix, que es deixa portar per l’onada, que no s’atreveix a capbussar-se en les aigües tèrboles del seu jo.
La política és més vòmit (Bacon) que poesia (Miró). I alhora sense política no podríem viure, no podríem organitzar la convivència dels individus desvalguts. La necessitem com el pa que mengem, encara que ens provoqui indigestions morals. Potser el secret rau a despullar-la fins on siguem capaços del seu inherent component de lluita gregària i a vestir-la amb totes les gales de l’ideal estètic de servei i llibertat interior. A entendre-la, doncs, com una festa, com una obra d’art, com una pàgina en blanc. “Miró s’esforçava cada dia per dir i redir amb tossuderia, amb una tendresa violenta, el somni, o la quimera, d’esdevenir éssers humans. Un somni que, perquè sigui viu, s’ha de recrear cada dia des de la pàgina en blanc”. Gràcies, Antoni Llena.
