Acaba de sortir a les llibreries Modernitat explosiva, d'Eva Illouz (Edicions 62). El pensament d'aquesta dona, nascuda a Fes, al Marroc, el 1961, és un dels més interessants del panorama actual. No sé si dir que és la filòsofa més sociològica o la sociòloga més filosòfica, però les seves idees acostumen a aportar una mirada diferent i interessant. Als meus estudiants els feia llegir L'amor, la raó, la ironia, que és la transcripció d'una conferència que va impartir al CCCB l'any 2011. M'agrada que en cap moment intenti épater les bourgeoises, una de les epidèmies intel·lectuals de la dècada del 1970 amb un virus resistent i en constant mutació. Valoro igualment que s'expressi amb claredat. El llibre esmentat parla d'emocions, però no té res a veure amb el nyigo-nyigo cursi i tovet habitual quan es tracta aquest tema. Les emocions poden ser percebudes gairebé com una errada conductual que ens desvia del camí segur de la racionalitat o bé, en un sentit oposat, com la nostra veritable identitat, la que ens fa humans. A Blade Runner, el test per enxampar els replicants es basa, justament, en discernir la presència o l'absència d'emocions.
La por, òbviament, ocupa un lloc central en aquesta àlgebra mental, però, com veurem després, el tema és més ambigu del que sembla. "Tant l'esquerra com la dreta han utilitzat la por com a arma política", afirma Illouz a la pàgina 193. Els exemples són infinits: van de la dramatització de la meteorologia fins a la deshumanització i brutalització dels immigrants, passant per mil i una hipèrboles referides sovint a fets anecdòtics però emocionalment punyents. És cert que la por pot servir per manipular, però la qüestió no acaba aquí. Proposo una referència actual: la de l'asteroide anomenat YR4, les probabilitats de col·lisió contra la Terra del qual van ser preses seriosament pels científics fa pocs mesos. No es tractava de cap llegenda urbana: existia un risc objectiu, molt baix però de cap manera imaginari. Una altra cosa és com s'havia de comunicar i de quina manera calia vehicular políticament el risc (i, sobretot, el pànic col·lectiu associat). Podria haver servit per instrumentalitzar la por del personal? Naturalment que sí. S'havia d'ignorar, doncs? Naturalment que no. Jo crec que aquest matís és important. No tota por és justificada, però tampoc és per força infundada. Un altre cas que tot just acaba de fer cinc anys, el de la pandèmia de la covid, mostra la mateixa ambigüitat. En aquest cas, va ser l'extrema dreta més tronada, la de Trump o Bolsonaro, la que va voler relativitzar un risc real que va acabar matant uns quinze milions de persones arreu del món. Aquella situació va ser potinejada per alguns governs pro domo sua? Sí, sens dubte. Representava un risc potencialment devastador, però? També, sens dubte. Per als qui senten aversió als matisos, és un exemple incòmode.
Com s'ha de gestionar, la por? A hores d'ara, les pors apareixen o desapareixen erràticament en funció del que decideix el poder-poder, el de debò, per mitjà, entre moltes altres coses, dels algoritmes que guien les diferents xarxes socials o dels temes inoculats a través del nou opi del poble, les sèries. El paper dels mitjans de comunicació professionals, per desgràcia, no sempre és el més adequat, perquè cada cop està més lligat –més ben dit, entortolligat– amb les xarxes. La pèrdua del paper arbitral de la racionalitat en la presa de decisions col·lectives representa una gran erosió per al sistema democràtic. Mentre només es facin escoltar aquells que criden més, aquells que supleixen la manca d'arguments amb gestualitats variades; mentre els protagonistes de la vida pública continuïn essent els qui opten per commoure en comptes de moure –és a dir, de mobilitzar– la democràcia té un futur incert. De fet, la cada cop més enigmàtica noció d'opinió pública fa molts anys que ha guanyat la partida a la nítida noció de ciutadania: el referent de molts polítics ja no rau en els programes refrendats per les urnes, sinó en el dubtós resultat d'estudis demoscòpics realitzats, sense cap mena de control real, per empreses privades o per institucions públiques que sovint expliquen només el que volen escoltar els contractants. Gestionar la por, o qualsevol altra emoció com les que analitza la professora Illouz –la decepció i l'esperança col·lectives, l'enveja i el ressentiment personal que s'acaben polititzant, o la nostàlgia per coses que en realitat no van existir mai– resulta, en un marc com aquest, tan difícil com una interlocució pública raonable, sense interferències tòxiques.
