La política de la Xina envers Corea del Nord no varia
Durant la seva visita als Estats Units, el president xinès Hu Jintao va fer una declaració conjunta amb el president Obama, en la qual expressava preocupació per l'enriquiment d'urani iniciat a Corea del Nord. Tant a Corea del Sud com als EUA, molts ho han celebrat com un suport xinès a la seva posició; però això no és ben bé així. Malgrat els moviments tàctics fets per Hu durant la seva visita, per evitar la confrontació, la política de la Xina en relació amb Corea del Nord no ha canviat gaire, i no és probable que ho faci pròximament.
Abans, l'estratègia occidental per frenar les provocacions de Pyongyang era afavorida per una actitud de Pequín no tan disposada aleshores a mesurar les seves respostes davant les accions de Corea del Nord. Però en els debats nacionals sobre les relacions amb Corea del Nord s'han imposat les forces conservadores i tradicionalistes, amb el suport de l'opinió pública nacionalista. Els darrers 18 mesos, la Xina ha reforçat les seves relacions amb el Corea del Nord, negant-se a instar Pyongyang a retre comptes pels seus recents atacs amb víctimes mortals a Corea del Sud i que han portat la península de Corea a un estat prebèl·lic mai vist des del 1953.
La preocupació de la Xina per la situació d'inestabilitat a la seva frontera es va agreujar el 2009 arran de les informacions sobre la malaltia de Kim Jong Il, una reforma monetària desastrosa i les incerteses al voltant de la transició en el lideratge del règim nord-coreà. Però la progressiva preocupació per la constatació d'una política nord-americana de "retorn a l'Àsia" i l'oposició a la presència política i militar dels EUA a la regió han tingut una incidència creixent en l'estratègia política xinesa. La Xina fa servir les seves bones relacions amb Pyongyang per atrinxerar-se contra el domini militar dels EUA a la zona i atorga al país malfactor una protecció diplomàtica gairebé incondicional. La declaració conjunta dels dos presidents aquesta setmana encobreix tots aquests fets.
Quan el 23 de novembre Corea del Nord va bombardejar l'illa de Yeonpyeong, i després de l'enfonsament del vaixell de guerra sud-coreà Chenoan del 26 de març, la reacció inicial de la Xina va ser no fer cas de les crides internacionals a pressionar Corea del Nord. En comptes de fer-ho, va criticar els EUA i Corea del Sud pels exercicis que van dur a terme com a resposta, i van considerar-los una gran amenaça per a la seva seguretat. La Xina va considerar que els EUA feien servir les tensions a la península de Corea per justificar l'expansió de la presència militar nord-americana a la zona. La Xina es va preocupar pel fet que la col·laboració militar entre els EUA, Corea del Sud i el Japó era cada vegada més estreta, i veia l'ajuda defensiva dels EUA no només com un intent de contenir la Xina, sinó també com a una instigació dels agents regionals contra ella. Tot i que, unes setmanes després del bombardeig, la Xina va abaixar el to de les seves crítiques cap als EUA i va enviar un representant a Pyongyang, res no ha canviat pel que fa al seu suport polític, militar i econòmic a Pyongyang. Les jugades tàctiques de Pequín de cap manera s'haurien de confondre amb un canvi substancial de la seva posició en relació amb Corea del Nord.
La solidaritat de Pequín amb Pyongyang ha tensat força les relacions amb Corea del Sud i el Japó, que, per la seva banda, reforcen els seus pactes defensius amb els EUA. El rebuig d'aquest països a la proposta xinesa d'una reunió d'emergència del Grup dels Sis després del bombardeig de l'illa de Yeonpyeong era alguna cosa més que una mostra de frustració per la manca de voluntat d'emprendre mesures concretes de la Xina. Demostra que les dues bandes divergeixen en la percepció de l'amenaça que suposa Corea del Nord i en l'estimació de les mesures adequades per fer-hi front. Existeix un perill real que Corea del Nord continuï els seus atacs. Com a resposta, el Japó i Corea del Sud estan incrementant la seva capacitat militar, de manera que s'ha intensificat el risc d'una cursa armamentista o d'un error de càlcul capaç de provocar una guerra.
La posició de Pequín en relació amb Corea del Nord és només l'últim exemple de la seva política exterior cada vegada més enèrgica. Aquest últim any la Xina ha intensificat les seves reivindicacions hegemòniques sobre territoris disputats del mar de la Xina meridional i les illes Senkaku, ha fet créixer un incident menor al mar fins al grau de confrontació seriosa amb el Japó i ha fet ostentació del seu nou avió furtiu just en el moment en què els EUA i la Xina intentaven restablir les seves relacions militars. Ara com ara Pequín no està disposat a cedir a les peticions de l'exterior i, cada vegada més, exigeix a Occident un quid pro quo per la cooperació en afers de tercers països, com ara Corea del Nord i l'Iran. Una pregunta que es repeteix sovint als cercles polítics xinesos és: ¿per què seguir cooperant amb els EUA quan els nord-americans segueixen venent armes a Taiwan?
La Xina hauria de fer un pas endavant i assumir les responsabilitats que comporta el seu estatus creixent com a potència. Havia expressat la seva repulsa contra Corea del Nord pels assajos nuclears del 2006 i el 2009. La seva negativa a fer-ho ara (per l'enfonsament del Chenoan , l'atac de l'illa de Yeonpyeong i l'enriquiment d'urani iniciat per Pyongyang) no només posa en perill la zona, també els seus propis interessos. Protegir Pyongyang i mantenir-hi un compromís incondicional redueix la capacitat de dissuasió de la resta de països sobre Corea del Nord. L'estratègia política de la Xina la fa vulnerable a l'acusació de ser responsable de permetre el pròxim atac de Corea del Nord. Esperem que el president Obama s'adoni que cal que la declaració s'acompanyi amb una dura advertència per al president Hu.
