Política de via estreta
Estàvem debatent per on havia d’anar la nova etapa oberta per l’amnistia i, de cop, ens trobem amb unes eleccions. Fent de la necessitat virtut, podríem optar per una interpretació positiva: ja que entrem en una nova etapa, fem foc nou. Que els ciutadans decideixin qui i com ha de gestionar aquesta nova etapa. Que així sia.
La realitat, tanmateix, és força més prosaica. Hi havia la perspectiva d’un nou pressupost excepcionalment expansiu per afrontar qüestions centrals com la sequera, l’escola inclusiva, les polítiques socials d’integració i altres, i la pitjor política se l’ha carregat. Són qüestions que ocupen lloc central en el programa i en el discurs dels comuns. I de manera inexplicable han tombat els pressupostos. I han trobat la coartada en la referència, sense dotació econòmica, al projecte del Hard Rock. És trist quan es confon fer política amb jugar a fer política.
Certament, l’obsessió de Salvador Illa i el PSC de fer bandera d’un negoci que porta incorporada la destrucció ecològica, el confús –i sovint mafiós– món del joc, i la ludopatia, està al nivell del disbarat dels comuns. Però no és excusa. Si l’interès del candidat del PSC de fer gestos per captar part de l’electorat de la dreta ha de passar per iniciatives que res tenen a veure amb una idea de progrés social i economia col·laborativa, malament rai. Ja ho deia el liberal Stuart Mill: “La idea d’una societat sostinguda només per relacions i sentiments sorgits de l’interès monetari és bàsicament repulsiva”. Però això no és excusa per la patinada dels comuns.
Un cop rebutjats els pressupostos, el president Aragonès no tenia altra opció raonable que convocar eleccions. Però costa creure que algú hagi mogut els fils perquè els comuns caiguessin en aquesta trampa pensant que en pot treure rendiment. No sembla que pugui beneficiar Illa, que necessitarà socis si vol governar. I no sembla que Junts se senti còmode quan Turull ha corregut a anunciar una potencial candidatura de Carles Puigdemont que en el fons només vol tapar la dificultat del partit de començar una etapa nova sense provocar un daltabaix en els equilibris interns. Tot plegat massa politiqueria i poca política.
De fet, i seguint amb la política de via estreta, l’embolic té molt a veure amb la incapacitat de socialistes i comuns per entendre’s a l’Ajuntament de Barcelona, on l’alcalde Collboni veu fantasmes quan la figura de Colau s’acosta. Mentre l’independentisme, cada cop més dividit, viu en la incomoditat d’afrontar el principi de realitat després d’haver perdut sovint el món de vista, l’esquerra estrena nova etapa amb una espectacular relliscada dels comuns.