Política i transfòbia
Aquests dies s’ha parlat molt de la plataforma ultracatòlica Hazte Oír per un nou atac a les persones lesbianes, gais, trans i bisexuals (LGTB+). En aquesta ocasió, per haver fet circular un autobús amb un missatge clarament discriminatori cap a les persones trans, que deia: “ Los niños tienen pene. Las niñas tienen vulva. Que no te engañen ”. L’organització pretenia respondre així a la campanya contra la transfòbia promoguda per l’associació de famílies de menors transsexuals Chrysallis Euskal Herria.
La primera enganyifa, en tot cas, ve del seu propi eslògan, ja que presenta els nens o les nenes exclusivament a partir dels seus genitals. Com si la genitalitat fos l’únic fet constitutiu del gènere, quan en realitat els nadons esdevenen nens o nenes no només pel penis o la vulva sinó sobretot pel conjunt d’arquitectures socials que fem sobre la masculinitat i la feminitat de cadascú de nosaltres. És a dir, els nens o les nenes són diferents perquè els preparem perquè ho siguin. Ens basem en unes normes de gènere articulades a partir del binomi home/dona que ordenen la nostra comprensió del món, però aquesta concordança entre genitalitat i gènere no serveix per a tothom, ja que hi ha persones amb diferents expressions de gènere independentment del que tinguin entre les cames. Dir que els nens han de tenir penis i les nenes han de tenir vulva és una negació de l’existència d’altres experiències vitals, però sobretot una incitació a la normativitat de gènere que discrimina les persones trans i totes aquelles que no responen a la lògica hegemònica del paradigma sexe/gènere.
Tanmateix, més enllà del debat que envolta el contingut del missatge, crida l’atenció la resposta política. L’Ajuntament de Madrid va retenir l’autobús i va denunciar-lo, i el fiscal superior de la Comunitat de Madrid ha prohibit la seva circulació per un possible delicte d’odi. Per tant, en aquesta ocasió la maquinària judicial ha respost, als meus ulls correctament, a uns fets inequívocament discriminatoris per evitar la divulgació de missatges d’odi. Ara bé, ¿quin lloc li queda a l’acció política?
Tot i que la resposta jurídica és imprescindible, els problemes socials no es poden resoldre a cop de sentència. La tendent delegació de les accions polítiques cap a l’aparell judicial té algunes mancances que val la pena assenyalar. En el cas que ens ocupa, és necessari destacar que la transfòbia no és producte d’accions individuals, desgavellades i aïllades, sinó d’estructures socials que operen en la nostra mirada del món a partir dels paràmetres establerts d’home/dona. Per tant, un veritable compromís contra la discriminació necessita accions que contribueixin a la transformació d’aquest binomi i no només delegar a les instàncies judicials les respostes als fets discriminatoris. No estem només davant d’un subjecte transfòbic sinó d’una societat transfòbica, que mereix repensar-se per tornar-se plenament inclusiva. Els discursos dels representants polítics han sigut majoritàriament unànimes i de condemna a l’autobús, però les bases de dades de les seves institucions encara discriminen per gènere i obliguen els usuaris a ubicar-se en el binomi home/dona. Els lavabos de les administracions també generen discriminació cap a les persones trans, i si parléssim del sistema educatiu ens en faríem creus.
S’han fet passos, han sorgit iniciatives públiques destacables i les polítiques LGTB+ s’han començat a posar a l’agenda dels representants polítics. Però una política valenta i eficaç serà aquella que aposti per una transformació de l’ordre de gènere i no només tracti de fer compatibles les normes de gènere “clàssiques” amb les diferents expressions de gènere o d’opció sexual. Una política atrevida necessita respostes que vagin més enllà de notificar als òrgans judicials les accions discriminatòries, i es faci càrrec del tipus de societat que tenim. La notificació dels delictes d’odi o dels missatges discriminatoris pot resoldre situacions concretes, però no interroga la societat, i ni de bon tros esgota la feina política. Fins ara aquesta tasca l’han fet, i ben feta, les organitzacions de defensa de les persones trans, que, sovint al marge de les institucions, han contribuït a transformar la nostra mirada, a fer-se visibles i a interpel·lar el conjunt de la societat. Això no obstant, les institucions necessiten fer política, engegar un procés reflexiu profund, pensar altres mirades sobre el gènere i la sexualitat per construir nous models socials en els quals autobusos d’aquest tipus siguin no només il·legals sinó, sobretot, impensables.
