Política i sorteig

L'escàndol de la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l'estranya situació política a Catalunya, l'existència de càrrecs manifestament superflus a l'administració o l'omnipresència de personatges amortitzats que, malgrat la manca d'idoneïtat professional, ocupen llocs de responsabilitat en grans empreses semblen coses del tot desconnectades, sense res en comú. Només es tracta d'una aparença, però. Directament o indirecta, els quatre punts que acabem d'assenyalar –i que consti que podrien ser dues dotzenes– formen part de les inèrcies derivades de la transformació institucional de la democràcia en partitocràcia. Si d'això se'n parla tan poc és justament perquè el poder recau cada cop més en els partits, no en la ciutadania, i qui paga mana. La situació ja insostenible del CGPJ o el vergonyós caïnisme de casa nostra deriven de la lògica partidista, no de la voluntat ciutadana. La hipertròfia administrativa també: al noiet o noieta que des de les joventuts del partit ha empentat la màquina des que era un marrec cal donar-li alguna contraprestació, i no en forma de llaminadura puntual sinó de sou públic desproporcionat. Després hi ha els recol·locats en certes empreses amb les quals van ser en el seu moment –triar l'adjectiu és delicat– comprensius. Això també val per a certes institucions internacionals de dieta rotunda i jornada exigua. No estic exagerant; de fet, crec que em quedo molt curt.

Quan, rarament, aquesta qüestió es posa damunt la taula l'objecció raonable i legítima té forma de pregunta: quina és l'alternativa? Ara en parlarem. Abans, però, fem-nos ressò de l'objecció tramposeta i una mica indocumentada que és l'habitual: la democràcia resulta inconcebible sense els partits, etc. Doncs miri, no: la democràcia no nasqué associada de cap manera a la figura dels partits. De fet, els màxims impulsors i protectors de la idea de partit (únic, sí, però partit al cap i a la fi) van ser a les dictadures del segle XX: de l'NSDAP dels nazis fins al PCUS que va transformar Putin en el que és avui, passant pel Movimiento franquista. Eren genuïns partits polítics (hi insisteixo: únics, però partits amb totes les inèrcies i els ets i uts dels partits, incloses les joventuts, genuí invent dels règims totalitaris). L'esdeveniment recent més sonat de la dictadura comunista xinesa, per exemple, ha estat el centenari del Partit Comunista. Reprenguem ara l’objecció que sí que cal tenir en compte seriosament: quina alternativa hi ha? Si per "alternativa" entenem una espècie de solució màgica a la política, la resposta és que no n'hi ha cap. Si parlem, però, de mecanismes correctors efectius, la resposta és al meu modest entendre més clara: el retorn a l'ús del sorteig com a mecanisme d'incorporació dels ciutadans a la política. No estic parlant d'un mecanisme únic, òbviament, però sí rellevant. És el que van portar a la pràctica els inventors de la democràcia, i també els catalans a partir de les Corts de Barcelona del 1493, fins que fou abolit pel decret de Nova Planta. La insaculació era una pràctica habitual a tota la Corona d'Aragó i, de manera molt especial, a la ciutat de Barcelona. El mateix va passar amb les grans ciutats del Renaixement italià. La Sereníssima República de Venècia, per exemple, sempre va funcionar així. Anticipant-me a segones objeccions més o menys caricaturesques afegeixo: no es tractaria de triar per sorteig el director tècnic d'una central nuclear, sinó un representant de la voluntat ciutadana la funció del qual és exactament aquesta, expressar-la. La representativitat generada per l'atzar val igual per a un diputat que per a un membre del Consell General del Poder Judicial, triat a partir d'un conjunt ampli de magistrats. Tot això requeriria, per descomptat, complexes modulacions, referides, entre moltes altres coses, a la preparació acadèmica o a la possible vinculació amb determinats interessos. No diem que sigui fàcil, no. El tema de la paritat de gènere, en canvi, quedaria resolt automàticament: la mà de l’atzar és l’única que es mou sense prejudicis.

La incorporació del sorteig en la vida política, convé deixar-ho clar, no resoldria tots els problemes, però sí que permetria tornar a una democràcia en què el centre fossin els ciutadans, no els partits polítics entesos com una elit encoberta que remena cireres amb l’excusa d’una representativitat que, en la majoria dels casos i tret dels càrrecs electes reals, és imaginària. No es tracta de deixar enrere els partits, sinó de redimensionar-ne la cada cop més obscura i cara maquinària, així com els seus efectes distorsionadors i contraris als interessos dels ciutadans.