La política al servei del clam ciutadà
Un representant de l'SNP (el partit independentista que governa Escòcia amb majoria absoluta) i una representant del Partit Laborista van comparèixer dilluns a la comissió d'estudi del dret a decidir del Parlament. El resum: una lliçó de democràcia al voltant del referèndum que celebrarà Escòcia el 18 de setembre. El més sorprenent de tot plegat, vist des de Catalunya, és l'actitud decididament favorable al referèndum dels que defensaran el no. El motiu és obvi: els laboristes escocesos, malgrat que estan en contra de la independència, per sobre de tot són demòcrates i accepten que la independència d'Escòcia és una decisió que correspon a tots i cadascun dels ciutadans escocesos. Perquè votar, com a mínim en les democràcies de llarga tradició, és l'essència de la democràcia.
Ja ens agradaria que l'estat espanyol tingués la mateixa delicadesa democràtica que hi ha al Regne Unit. I, en canvi, cada dia -amb una virulència creixent- els representants del govern espanyol manifesten la seva oposició rotunda a la possibilitat que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur. Tant és així que l'expresident del govern espanyol, José María Aznar, ha proposat empresonar el president de Catalunya que consulti els ciutadans. I em pregunto: com pot ser il·legal, en democràcia, posar unes urnes perquè els ciutadans votin? Només de pensar-ho m'indigno profundament. I, alhora, estic convençuda que aquesta indignació enfortirà encara més la nostra fermesa democràtica. Perquè tothom n'ha d'estar convençut: farem tot el que calgui perquè els ciutadans puguin votar.
Defensarem fins al final el dret a decidir el futur del país per la via més democràtica que hi ha: votant. Com ho van haver de fer les sufragistes britàniques des de l'últim quart del segle XIX; o els ciutadans negres als Estats Units, especialment als anys 50, contra una legalitat que els impedia votar; o el moviment obrer al nostre país, des del final del segle XIX, primer aconseguint el sufragi universal masculí i, posteriorment, el femení. I ho farem amb tots els mitjans democràtics al nostre abast, amb tots, perquè per sobre de tot, som demòcrates. I també perquè, per sobre de tot, hi ha la voluntat democràtica dels ciutadans.
Al costat d'aquest dret irrenunciable a votar, hi ha la necessitat de tenir una pregunta clara amb una resposta explícita. El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), el comitè d'experts nomenat pel govern de la Generalitat, s'ha manifestat amb claredat en aquest sentit. En l'apartat de conclusions, es decanta per la fórmula escocesa: "Catalunya hauria de ser un país independent?" El CATN, presidit per l'exmagistrat del Tribunal Constitucional (TC) Carles Viver Pi-Sunyer, considera determinant que el que preguntem als catalans defugi qualsevol fórmula enrevessada, qualsevol pregunta que sigui susceptible de múltiples interpretacions, i advoca per una resposta de sí o no . D'altra banda, una pregunta a imatge i semblança d'allò que a Escòcia i també a Londres genera tan consens i que és, alhora, la mateixa pregunta que s'ha fet en altres processos internacionals. Per què els catalans hauríem de tenir una pregunta ambigua que, en respondre-la, ningú es posaria d'acord a interpretar-la? Per què hem d'embolicar la troca i, al final, no resoldre el problema?
Seria d'esperar que totes les forces polítiques que volem posar data a la democràcia i volem posar en mans dels ciutadans el futur del país escoltéssim els experts i tinguéssim presents tots els precedents, que no són pas pocs.
Som on som gràcies al clam social, gràcies a una demanda ciutadana multitudinària, gràcies a una mobilització excepcional que supera qualsevol altra mobilització en qualsevol altre lloc del món actualment. I el clam ciutadà és inequívoc: els ciutadans del país volem decidir si Catalunya ha de ser independent i ho volem fer democràticament, votant. Seria un despropòsit que ara la política pretengués desvirtuar l'anhel de la ciutadania i proposés una pregunta que no respongués a aquesta demanda ciutadana, a aquest clam social.
La gent sabem què volem votar. Els ciutadans volem decidir, volem prendre una decisió que no deixi cap marge de dubte sobre la nostra voluntat. En cap cas demanem una pregunta que ens porti a una resposta confusa o susceptible a diverses interpretacions. En cap cas els ciutadans volem votar per l'endemà haver d'assistir a un debat insofrible sobre el significat del nostre vot o per tornar al lloc on érem. Si algú pretén formular una pregunta que ens torni a portar al mateix cul-de-sac que hem recorregut infinitat de vegades, estaria enganyant els ciutadans. Estaria creant nous problemes als ciutadans, en comptes de resoldre'ls.
Com deien els representants escocesos al Parlament, tant els que defensen el sí com el no en el referèndum, l'endemà hi haurà qui estarà més content o qui estarà més trist. Però allò que tots haurem d'acceptar serà el veredicte majoritari de la ciutadania. És a dir, la meitat més un dels vots. Tan senzill com això. No ho compliquem, si us plau, posem les coses fàcils i parlem clar, que la política no sigui un obstacle a la lliure voluntat de la ciutadania, que la política no generi confusió a allò que els ciutadans tenen clar i han expressat amb civisme i entusiasme, de punta a punta dels carrers del nostre país. Aquesta és l'obligació de la política, posar-se al servei de la ciutadania.
