Política performativa
Hi ha entre els responsables polítics una tendència a creure en el valor performatiu de les seves paraules que contamina el debat perquè s’emeten judicis que pretenen anticipar realitats que no aguanten cap prova de validació. Diu Félix Bolaños, el nou cap de colla del govern espanyol, que “el procés sobiranista s’està acabant”. És una afirmació amb voluntat performativa simètrica a la dels independentistes que repeteixen una vegada i una altra “Ho tornarem a fer”. Amb la diferència que la primera pretén descriure la realitat actual i, per tant, és de falsació immediata, mentre que la segona es pronuncia en termes de futur, evitant així la falsació, fent la funció balsàmica de càntic de ritual. Bolaños repeteix una cantarella que sentim des de 2012. Nou anys esperant el funeral del Procés en lloc de fer política.
L’esperança de l’estratègia performativa és en la repetició. Que a força de dir-ho la gent s’ho acabi creient. És evident que l’independentisme està en hores baixes, intentant sortir de la ressaca de l’octubre de 2017. Però d’això a constatar que el Procés s’està acabant hi ha una llarga distància. De la mateixa manera que qualsevol independentista que s’aturi a pensar, deixant de banda el que li demana el cos, sap que la promesa de tornar-hi, ara com ara, no pretén més que mantenir la flama viva amb el risc que el desencant impedeixi guanyar petites conquestes possibles. L’aposta per la política performativa amaga, a un costat i a l’altre, la por i la impotència a l’hora trobar vies polítiques efectives.
Fa anys que ja és indissimulable el deteriorament de les institucions espanyoles, com s’ha vist aquests dies en què el Tribunal Constitucional s’ha mostrat de manera obscena com a camp de batalla política. I seria irresponsable deixar via lliure perquè una dreta cada cop més radicalitzada s’instal·li sobre la confusió de poders i la decanti definitivament al seu servei. Tant la mort del Procés com l’acceleració del Procés ara mateix només són desitjos que no per repetir-los arribaran abans. La política performativa cansa i acaba sent ineficient, perquè no pensa en l’altre com a subjecte. Vol decidir per ell. I així seguirem encallats en el pantà. Només hi ha democràcia si hi ha reconeixement de l’altre.
