La política no és una religió (2001)
La tria J. M. CasasúsEl vocabulari és revelador o traïdor, com vulgueu. Sobretot els mots que es repeteixen a tort i a dret, sovint allí on no són necessaris. [...] Fem una prova. Escolteu les intervencions al Parlament, no dic al Congrés dels Diputats de Madrid, car allí ja gairebé no es parla, sinó que solament s’amenaça. Un dels mots que surt més sovint és un verb en qualsevol de les seves formes: el verb creure. “Jo crec que hauríem de...” “Crec que hem passat massa temps discutint això...” [...] Sempre es creu. Anem al Fabra: “Creure: admetre alguna cosa com a certa”. “Tenir fe en la realitat, en l’eficàcia, en la probabilitat d’una cosa”. I dóna com a exemples, entre altres: “Creus en la revolució? Creure en la vida eterna”. Fixeu-vos: diu “Teniu fe”... Multipliqueu els exemples, si voleu, i trobareu sempre el mateix ingredient: acceptar com a realitat quelcom indemostrable. No cal ser filòsof per concloure que el fet de creure denota una visió religiosa de la realitat o d’aquella part de la realitat a la qual s’aplica el verb. [...] Aplicar aquest mecanisme de la fe a les coses de cada dia, a les relacions entre els homes per a governar-se, pagar impostos, demanar documents d’identitat, treballar i cobrar pensions, i moltes coses més, és pixar fora de test. [...] La política no és una religió. Fer com si ho fos, o sigui, creure que un o altre programa, partit, polític o teoria és infal·lible, és cosa de fe i no de raonament, de discussió, de polèmica legítima. Equival a renunciar a la política i a substituir-la per... bé, a casa nostra podríem dir que per una versió modernitzada del franquisme, i arreu que per una forma dissimulada de dictadura disfressada de democràcia. La política, evidentment, és l’art de cercar solució als problemes que es plantegen a la gent no com a individus privats sinó com a part de la societat. Depèn, doncs, de l’anàlisi de la realitat. [...] No es tracta, doncs, de creure. Creure, en política, és símptoma de mandra mental i d’incertesa intel·lectual. Això, justament, és el que estem vivint a Europa aquestes setmanes: a França amb l’ensulsiada de l’esquerra de Jospin, a Alemanya amb el pas de la dreta civilitzada a una dreta que ja dóna signes de racisme, a Holanda amb l’ascens d’un partit per la divinització electoral del seu líder assassinat, a Anglaterra pel thatcherisme creixent entre els que envolten Blair, als Estats Units per la popularitat de Bush, a Espanya per la “franquització” de l’aznarisme. Així doncs, tant a la dreta com a l’esquerra, però sobretot a l’esquerra, cal deixar de creure i tornar a pensar des dels fonaments. No esperem que ningú, des de les altures, ens doni respostes. I cal, sobretot, que ens atrevim a fer i a fer-nos les preguntes que més por ens provoquen i que més ens inciten a creure per evitar de cercar-ne la resposta. Oi que ens entenem?
