Una política de natalitat eficaç (1): el com

i Miquel Puig
15/01/2016
3 min

Les dones del sud d’Europa (catalanes incloses) tenen molt pocs fills. La taxa global de fecunditat, que mesura el nombre de fills que, de mitjana, té una dona al llarg de tota la seva vida, se situa entre 1,2 (Portugal) i 1,4 (Itàlia).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hi ha dues maneres de mirar-se aquest fet. La primera és considerar que la manca de fills fa impossible la sostenibilitat del sistema de pensions tal com el coneixem. Els optimistes desinformats addueixen que la manca de fills pot suplir-se amb immigració. Aquesta solució no és cap solució, atès que els immigrants són, en la seva gran majoria, poc productius, raó per la qual, a la llarga, empitjoren les finances de l’estat del benestar en la mesura que les seves aportacions en forma d’impostos i contribucions a la Seguretat Social no arriben a cobrir els costos que generen un cop superen l’edat laboral. Per tant, la manca de fills és un problema gravíssim que només la inconsciència que caracteritza la política meridional explica que no sigui abordat seriosament.

La segona manera de mirar-se la manca de fills és fer notar que no es tracta d’un fenomen lliurement desitjat per les dones. En realitat, com arreu d’Europa, aquí les dones (i els homes) manifesten desitjar, de mitjana, més de dos fills (concretament, i de manera molt estable, uns 2,4). Arreu, aquests desitjos són insatisfets, però el que és peculiar d’Espanya és que es tracta d’un dels països europeus on la divergència entre desig i realitat és més gran.

Així, doncs, una política de natalitat està justificada per raons d’interès col·lectiu i també d’interès individual.

Ara bé, a l’hora d’abordar les mesures concretes per augmentar la natalitat, cal destriar el blat de la palla. Concretament, cal deixar de banda quatre prejudicis, molt estesos, però falsos.

El primer, que la caiguda de la natalitat, i la seva desitjable recuperació, té alguna cosa a veure amb la família tradicional. En realitat, no s’observa cap relació entre la fecunditat i el predomini de la família tradicional (formalització del matrimoni, baixa prevalença de divorcis i de naixements fora del matrimoni). El suport a la família convencional pot tenir altres justificacions, però no la natalitat.

El segon, que la fecunditat és un fenomen cultural. En realitat, arreu d’Europa s’observa que la fecunditat dels col·lectius immigrants convergeix ràpidament amb la de les natives en la mesura que les dones s’incorporen al mercat laboral. Com conclou un estudi sobre aquest tema referit a Suècia, “els factors institucionals són molt més decisius que els culturals a l’hora de determinar la dinàmica de la natalitat”.

El tercer, que el suport econòmic per fill (en forma de pagues periòdiques o en forma de xec nadó ) és una mesura eficaç. No hi ha evidència en aquest sentit. A més, el sentit comú ens diu que aquesta mena de mesures només resulten realment atractives per a famílies en què les mare no treballin o només optin a feines poc remunerades, ja que les incentiva perquè s’especialitzin en la reproducció. És fàcil imaginar que aquestes famílies seran, fonamentalment, d’origen immigrant i amb baix nivell cultural. No sembla la millor estratègia reproductiva per a una societat sostenible.

El quart, que la culpa és de l’atur. En realitat, la nostra fecunditat és igual de baixa ara que abans de la crisi.

En comptes de basar-nos en prejudicis, el millor és observar què fan els altres països europeus. En particular, és remarcable que els països nòrdics, que fa trenta anys tenien les taxes més baixes d’Europa, ara les tenen properes a dos (entre 1,7 a Dinamarca i 2,0 a Islàndia). Com s’ho han fet?

Curiosament, sense gaire recurs a la retòrica. Formalment, les polítiques no estan dirigides a les famílies sinó als individus, i no pretenen encoratjar les dones perquè tinguin fills (quina legitimitat té l’estat per fer-ho?) sinó facilitar que els ciutadans puguin portar a terme el seu projecte vital. Sintèticament, la fórmula es pot resumir de la següent manera: el nen pot passar el primer any de vida a casa amb algun progenitor, que té dret a un permís remunerat en funció dels seus ingressos abans del part, i el nen té accés a partir d’aleshores a una llar d’infants pública.

Si volem que Catalunya sigui un país millor, una de les coses que hem de plantejar-nos és la construcció (quan sigui possible) d’una xarxa pública i universal de llars d’infants, perquè el model de suport a la natalitat basat en la família extensa no funciona, ni aquí ni enlloc.

No és només una qüestió de sostenibilitat. La llar d’infants és un dels pilars d’una societat que s’ocupa que tothom, des del principi, tingui les mateixes oportunitats i que pretén, més enllà de la retòrica, construir una societat cohesionada.

Aquest dissabte a la nit, la segona part de l’article

stats