Política nacional catalana (1980)
Peces històriques
De l’article de Jordi Carbonell i de Ballester (Barcelona, 1924-2016) a l’Avui (18-III-1980) signant com a cap de llista electoral per Barcelona de Nacionalistes d’Esquerra. Avui a l’Institut d’Estudis Catalans (18 h) hi ha un acte d’homenatge a Jordi Carbonell en el centenari del seu naixement. Filòleg, professor, polític i activista cultural, Jordi Carbonell va ser secretari general adjunt de l’IEC, on va dirigir l’Oficina d’Onomàstica.
[...] Política nacional vol dir, no solament política per a resoldre els petits o grans problemes del moment, sinó política amb perspectiva pròpia i amb memòria històrica. Sense memòria històrica no hi pot haver projecte coherent de futur i, per tant, no hi pot haver política constructiva. La política catalana oficial ha oblidat, no ja la memòria de temps més o menys llunyans, sinó la mateixa memòria del passat més pròxim: la que les quasi quatre dècades de govern del general Franco, que, amb Felip V, primer rei de la dinastia borbònica espanyola, han estat els dos enemics més cruels i més nefastos dels catalans tot al llarg de la història. I no podem oblidar que UCD [la Unión de Centro Democrático d’Adolfo Suárez], per la seva ideologia, pels seus homes i per la seva estructura de poder, és la reformadora del règim espanyol anterior per tal de perpetuar-lo sota formes més intel·ligents i d'aparença democràtica: és la continuadora del franquisme. Els partidaris catalans dels enemics de la nostra nació són anomenats botiflers des del temps de la guerra contra Felip V, siguin quines siguin les raons personals que els indueixen a prendre partit i sigui quin sigui llur passat. Cap dels partits catalans representants al Parlament de Madrid no ha fet política nacional catalana, perquè han començat per no identificar clarament l'enemic polític. Uns perquè tenien interès a pactar-hi a fi de neutralitzar la forta inclinació a l'esquerra de la política catalana, característica de la nostra història: són els partits de la dreta (encara que no en portin el nom). Uns altres perquè, la correlació de forces a Espanya essent desfavorable a l'esquerra, tenien interès a no hipotecar, amb una política esquerrana possible a Catalunya, la situació precària del partit espanyol al qual estaven lligats: són els partits d'esquerra d'obediència estatal. Els perjudicats han estat -i seran, si això continua- els treballadors catalans i els empresaris petits i mitjans. Els beneficiats han estat i seran els detentors del poder de l'Estat opressor, un Estat que veiem contínuament defensat impúdicament per polítics catalans. Política nacional catalana és aquella que es proposa de defensar els interessos populars catalans d'acord amb una tradició històrica socialment avançada i amb la correlació social de forces actual, i de protegir i fomentar tot el nostre patrimoni lingüístic i cultural sense limitacions ni interferències. Aquests objectius fonamentals són totalment compatibles amb la protecció dels drets personals dels qui han vingut a treballar amb nosaltres i que, si tenen voluntat de ser catalans, ho són. […] Sabem que hem estat i som una nació i volem continuar essent una nació amb tots els deures i amb tots els drets. Per això no volem acceptar resignadament el perill, per tothom advertit, de la destrucció física, econòmica, cultural i lingüística de Catalunya, com a part integrant dels Països Catalans, que, ni massa petits ni massa grans, són l'única pàtria nostra.
