Política lingüística

Una de les millors notícies del nou Govern de Salvador Illa ha estat l’elevació a rang de conselleria de Política Lingüística. El futur dirà quant de talent, de pressupost i de voluntat política s’hi abocarà, però que el català fos objecte d’aquesta distinció era necessari tenint en compte els senyals d’emergència.

Ahir, el Govern va fixar la línia per a la legislatura, en què destaca “fer fàcil l’ús del català” i “estendre actituds positives i implantar hàbits d’ús favorables al català”. La pregunta, esclar, és com fer-ho, perquè el comodí de la seducció ja hem vist que només funciona si hi ha voluntat de l’altra part. I si de facilitat es tracta, no ha de ser difícil fer fàcil l’ús d’una llengua que és fàcil per a tots els castellanoparlants i que per als nouvinguts és igual de desconeguda que el castellà. Però tant la facilitat com l’actitud positiva remeten a un voluntarisme que escapa al desig de qualsevol govern. I per això, si de debò el Govern identifica com un problema que l’ús del català vagi a la baixa, ¿és implantejable que el català sigui d’obligat coneixement com sí que ho és el castellà?

I si aquesta mesura fa posar les mans al cap a algú, ¿podem començar per demanar per llei a les empreses que s’assegurin que els seus treballadors són competents en la llengua, sobretot quan estan en contacte amb clients? La necessitat d’una llengua la fa més atractiva de cop.

I mentre arribem a un acord de reforç, que ningú ens pugui dir “és que a mi em veuen la cara i no em parlen en català”. Recordem Carme Junyent: “Hi ha un 15% de militants i un 15% d’hostils. És trist, però és la seva opció. I tenim un 70% d’indiferents. I un 70% és molta gent, i amb aquesta sí que pots aconseguir canvis”.