Fer política a l’escola
Què fa que es desconnectin de l’ensenyament, els més joves? ¿O potser són l’escola i l’institut els que viuen desconnectats de la seva realitat? L'Unicef ha publicat puntualment L’Agenda 2030 en clau d’infància a Catalunya, que ens recorda que estem lluny dels objectius a assolir. Torna a ser notícia que gairebé una de cada quatre llars catalanes amb fills viu en risc de pobresa. Pobresa a la qual cal afegir que gairebé el 15% de nois i noies abandonen abans d’hora els estudis. Estem molt lluny de les dades del conjunt de la Unió Europea (9,7%). Els nois els abandonen el doble que les noies, i són gairebé un de cada cinc. Per què se'n desvinculen? Per què no té interès per a la seva vida el que fan a classe? El gran decalatge entre la cultura escolar i les necessitats i expectatives dels joves i de la mateixa societat és en gran part a l’origen del fracàs del sistema educatiu.
Dels joves que es veuen expulsats del sistema, la gran majoria són d’origen immigrant i viuen en contextos de vulnerabilitat. Viuen en pròpia pell el que significa que et considerin no apte per als estudis. Alumnes “fluixos” que es converteixen en una obsessió per als docents. Adolescents immersos en el sentiment de fracàs personal i de culpa. Què en faran, d’aquest sentiment? Què en sorgirà, de tanta ràbia i frustració? Hi ha massa alumnes que poden mesurar la distància que separa els principis de la democràcia de la seva experiència personal de selecció escolar, que no és altra que una forma de selecció social.
En un recent article molt interessant, Anna Pagès –amb qui comparteixo en aquestes pàgines la passió per l’educació— descriu molt clarament la manera com els joves viuen i expressen la seva desafecció política. Joves de divuit anys que quan se’ls pregunta no saben, no els interessa i desconfien dels polítics i de la política. Tampoc saben què significa “el bé comú”. Pagès pregunta sobre la perillosa relació que es pot establir entre la desafecció política dels joves i l’augment arreu de formes d’extremisme i totalitarismes. L’article acaba fent una crida als professionals de l’educació perquè revisem el que estem fent per ensenyar què és la política a l’escola i a l’institut abans no sigui massa tard. Fa un apunt, i vol deixar clar (tot i que entre parèntesis) que no es refereix a “fer política”.
Aquest parèntesi m’ha inquietat. Si bé comparteixo plenament la seva preocupació i la diagnosi que fa, penso que part del problema de la desafecció política i del desinterès generalitzat dels joves rau en el fet que no n’hi ha prou amb “ensenyar que és la política”. Malgrat que sigui importantíssim, no basta tenir “coneixement”. El que urgeix és que visquin l’experiència de “fer política”, també a l’escola. Si es vol que els joves estimin l’escola, ha de ser un lloc on realment hi tinguin veu i on els seus problemes i preocupacions entrin per la porta. Un lloc on els joves puguin realitzar-se i comprometre’s. Un lloc per aprendre-hi què és la ciutadania i la polis fent accions que els impliquin realment i tinguin un impacte al centre educatiu, al barri, a la ciutat o al món.
L’escola hauria de construir la utopia d’una polis o una “ciutat ideal”. I aquesta és, sens dubte, una acció ètica i política. No es pot separar l'educació de la qüestió dels valors, de les qüestions de poder o les qüestions d'autoritat. Ens ho recorda Henry Giroux —el pare de la pedagogia crítica als Estats Units— quan reivindica l’escola com a bastió de la democràcia.
Per això ens hem de preocupar i preguntar si cal repetir cada curs el mateix programa d’història i de ciències o si convé —a més a més de parlar del feixisme i de la Itàlia de Mussolini— que deixem entrar Giorgia Meloni i els radicalismes més propers en els debats a l’aula. ¿Cal treballar a classe la Revolució Russa? Esclar, però a partir de la pregunta sobre els vincles que Putin estableix entre la Rússia soviètica i la dels tsars i la invasió d’Ucraïna. La preocupació per l’entorn més proper i el canvi climàtic pot portar les classes de ciències o socials a fer alguna acció per tenir-ne cura. Serà aleshores que el “bé comú” deixarà de ser una idea abstracta.
L’aprenentatge ha de tenir un valor i un sentit personal, i anar més enllà de la transmissió i la “repetició”. No n’hi ha prou amb saber i comprendre com funciona el món: han de ser capaços d’intervenir-hi. No es tracta de saber coses sobre democràcia, sinó de saber comportar-se de manera ètica i democràtica. I el professorat, lluny de ser neutral, ha de ser bel·ligerant davant de certes opinions o ideologies dels alumnes que falten al respecte i la veritat o que desvetllen actituds d’odi. Tant com ho és el professor de la sèrie israeliana La lliçó que ens convida a veure l’Anna Pagès. Preguntem-nos per un moment, davant de la desafecció política i la desvinculació dels joves de l’escola, el que passa a les aules, i cap a on s’encamina el nostre món. Veurem que mai no havia estat tan urgent replantejar el propòsit de l’educació i l’organització de l’aprenentatge. Molts hi estem compromesos.
