1. Llegir la realitat. Deia Joan Fuster que “un fracàs no s’improvisa”, i és ben cert que acostumen a tenir una treballada història. Com és lògic i natural, els que més hi han contribuït són els que més es resisteixen a reconèixer-ho. Aquesta idea és especialment pertinent en la política, que es mou sempre, per definició, en una perversa dialèctica entre el desig i la realitat que és la font de tota gran confusió. Aquests dies a França es recorda Pierre Mendès France en el quarantè aniversari de la seva mort, una de les figures més respectades de la política francesa malgrat que només va governar set mesos i deu dies l'any 1954. Una vegada Anne Sinclair li va preguntar per aquest fracàs –se suposa que el polític es realitza governant–. Va contestar que l’havien perdut dues coses: “Tenir raó massa aviat” i “no ser com els altres”. Una argumentació agosarada, sobretot tenint en compte que es va oferir al Maig del 68 per assumir el poder quan el general de Gaulle va entrar en desconcert, i tot plegat va acabar, un mes més tard, amb una victòria aclaparadora del general-president, encara que, val a dir-ho, va ser el principi del seu final, que va arribar un any després. En tot cas, l'èxit polític té molt a veure amb la capacitat de llegir la realitat. Un exercici contraindicat amb les dues pulsions principals de la política: la voluntat de poder i la creació d'un projecte ideològic que operi com a marc mental i que sovint acaba impedint veure la realitat de cada dia. I és així com es construeixen els fracassos.
La diferent percepció de la realitat que separa el dirigent polític del ciutadà acaba sent determinant. I en aquests processos són fonamentals dues coses: l’autoritat –que no l’autoritarisme– del que mana i la capacitat d'empatia amb l'experiència ciutadana. Els fluxos de complicitat muten en funció de com canvien les coses al carrer, i en aquest sentit la diferència entre el bon i el mal governant és la capacitat de captar allò que alterarà a la ciutadania. El fracàs arriba quan una part dels votants ja comencen a fugir i els partits no han estat capaços de moure’s, d’anticipar el que estava canviant. I això en un món de confusió com l'actual pot passar de les maneres més imprevistes. Les xarxes socials poden alimentar la ceguera, com s'ha comprovat en el cas de Liz Truss, que, incapaç de percebre el fons de les coses, es va confondre, no va entendre que les seves propostes anaven en contra dels interessos dels que ella creia que l’havien col·locat per delegació. Un fracàs ràpid, però treballat. I sense que la culpa sigui imputable només a la primera ministra sinó sobretot a la lamentable història del Brexit.
2. Desglobalització. Acostumats al joc en blanc i negre de la Guerra Freda, es fa més difícil navegar en un món en què creixen les incerteses i amenacen els nihilistes –aquells que han optat per negar la noció de límits tant en el terreny polític com en l'econòmic–. Després d'un curt període en què s'ha volgut creure que s’obrien portes i finestres, tornem a estar en moments de replegament. Ara toca parlar de desglobalització. S'està fent palesa la dificultat dels nous imaginaris supraterritorials de què parlava Arjun Appadurai. I no hi ha res amb més potència d’intimidació que la pandèmia i la guerra per conduir-nos cap a un cert replegament.
Res d’estrany, a pesar de la retòrica de la societat global i del món de les xarxes: l'experiència de la majoria de persones continua sent principalment local, com confirmen les reaccions contra la immigració, temuda ambaixadora de la globalització, quan sobretot és l'expressió de les fractures que la fan impossible, coartada per construir murs i barreres. Acceleració i globalització, els mots arriben –sovint amb voluntat performativa– i decauen prou ràpid. L'acceleració desborda: més contacte però més aïllament, encara que sembli paradoxal. Del cos a cos a la pantalla hi ha un pas que porta cap a la liquidesa. I l'experiència humana, ara com ara, encara és fonamentalment encarnada. Les inseguretats tendeixen al replegament. I darrere la por sempre emergeixen les formes autoritàries. Si en la jerarquia de valors posem la llibertat en primer lloc, la societat ha de ser plural i intercultural, no multicultural. L'origen o la cultura no poden ser coartades pel crim.
