Política ferroviària
El món ferroviari ens ha donat grans metàfores polítiques. Per exemple, que l'Estatut de Catalunya del 2006, per a les aspiracions nacionals dels catalans, és una via morta. I la prova és que a hores d'ara ningú ja no en parla, ni per reclamar allò que li va ser amputat el 2010 pel Tribunal Constitucional. Una via morta on ha quedat aturat per sempre més el tren autonòmic constitucional, del qual els catalans hem anat baixant tips de no anar enlloc. Cal estar molt atents a les metàfores polítiques, doncs, perquè contenen interpretacions d'una gran força, l'èxit de les quals pot marcar de manera profunda la nostra visió de la realitat i la manera de reaccionar-hi.
ARA MATEIX, TORNEM A TENIR damunt la taula una nova metàfora ferroviària sobre la qual convé parar atenció. Es tracta de la imatge que suggereix un possible xoc de trens entre Espanya i Catalunya. Encara que n'hi ha diverses versions, la idea clau és que el xoc es produirà si la majoria absoluta del PP segueix empenyent l'independentisme a Catalunya, com si aquest fos merament reactiu, fins a portar-nos a la topada. En una versió més precisa, s'afirma que si el nou govern de Rajoy no escolta la demanda del govern de CiU d'un pacte fiscal que moderi l'espoliació fiscal a què estem sotmesos, la topada entre governs i territoris serà inevitable.
LA METÀFORA, UTILITZADA darrerament per polítics amb objectius, estils i sensibilitats tan diferents com Josep Antoni Duran i Lleida i Joan Tardà, obliga a algunes precisions. La primera de totes és sobre si la idea del xoc de trens, referida al conflicte previsible dels propers anys entre Catalunya i l'Estat, s'utilitza per defensar la necessitat d'un procés d'emancipació sense xoc, o si és per evitar que s'arribi a la ruptura. És a dir, que amenaçant Espanya del risc, tal com ja havia fet José Montilla quan l'Estatut era a mans del Tribunal Constitucional, es vulgui aconseguir una actitud més moderada -ara del PP- per fer reviscolar, d'una manera o altra, el moribund model autonòmic.
LA SEGONA PRECISIÓ cal fer-la sobre aquest famós pacte fiscal que ha adquirit vida pròpia abans i tot que ningú sàpiga exactament de què parlem. Escoltant Artur Mas a l'entrevista de Mònica Terribas a TV3 de fa pocs dies, vaig tenir la impressió que el tal pacte fiscal no era pas presentat com una estació intermèdia en un trajecte que ens hauria de portar a allò que, encara més confusament, CiU anomena la transició nacional. Tot el contrari: Mas semblava dir que el pacte fiscal seria allò que estalviaria d'arribar-hi, evitant el xoc. Al capdavall, la mateixa idea de pacte ja porta implícita la necessitat d'un acord lleial amb l'Estat, oi?
AIXÍ DONCS, I MANTENINT-NOS en la metàfora ferroviària, la pregunta que CiU, tard o d'hora, s'haurà de fer i respondre és la de si ens convida a pujar a un vagó que, gràcies al pacte fiscal, es pot afegir al comboi espanyol i ens estalvia el xoc de trens i ajorna una veritable transició nacional, o bé si l'exigència de la sobirania fiscal és una estació prèvia a nous i més ambiciosos destins i, per tant, que tard o d'hora obliga a fer el canvi d'agulles que ens ha de permetre circular per altres xarxes.
EN DEFINITIVA, SI PER XOC DE TRENS entenem el conflicte polític que generarà la resistència de l'Estat al nostre procés d'emancipació, valgui la metàfora. Ara bé, que quedi clar que la independència busca tot el contrari d'una topada: es tracta d'agafar un tren que ens connecti a una via europea ràpida i de disposar d'un rosari de ports i aeroports nuats al corredor mediterrani. I que Espanya passi per Canfranc, que no toparem.