Una política empetitida

Avui a Catalunya assistim a un lliscament, inquietant, de la política petita a la política empetitida. A la política petita li correspon la gestió de qüestions importants no estratègiques. La política empetitida, al seu torn, és la versió pobra i contrafeta de la política petita. És una política gremial, gesticulant, superficial i, en molts casos, irresponsable. És una forma d’erosionar —encara més— la dignitat d’una activitat que, per a mi, és la més honorable que existeix en una societat. Posaré només dos exemples recents de política empetitida.

Fa una setmana, al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, Pere Aragonès va presidir la cerimònia de lliurament de les Creus de Sant Jordi d’enguany. L’endemà, als estudis de TV3, la plana major de la CCMA anunciava, a so de bombo i platerets, la desaparició de les marques TV3 i Catalunya Ràdio, que passaran a integrar-se, en un futur indeterminat però proper, sota la nova denominació 3Cat.

La Creu de Sant Jordi és una de les distincions de més prestigi que es concedeixen al nostre país. Fins fa poc, l’acte de lliurament comptava amb un element decisiu per atorgar-li solemnitat i expressar, d’aquesta manera, la dimensió i rellevància que els diferents governs de Catalunya volien donar-li. Aquest element era el lloc on els guardonats rebien la distinció: el Palau de la Generalitat.

Les formalitats, com saben els dirigents de totes les nacions grans i orgulloses, no són trivials. Al contrari, els esdeveniments adquireixen un gruix característic quan queden envoltats i protegits per una capa que en cap cas és supèrflua. Respectar aquestes formes carrega de significat, reforçant-lo, el pinyol que justifica l’esdeveniment.

Les grans cerimònies que enlluernen el món i extasien els presents —i aquí podem pensar en les cerimònies de lliurament dels premis Nobel a Suècia i a Noruega— a penes han vist variacions al llarg del temps. Al contrari, el seu prestigi, i el que podríem anomenar la seva potència semiòtica, són deutors dels elements formals, que esdevenen gairebé tan essencials com allò a què serveixen. Les fórmules protocol·làries, l’entorn, la litúrgia i el que podríem anomenar la coreografia de la cerimònia, reflecteixen, més que cap altra cosa, la importància que donem a allò que fem. Treure la Creu de Sant Jordi del Palau de la Generalitat és la classe de decisió que empetiteix la política.

L’altre exemple de política empetitida el tenim amb Televisió de Catalunya. Després de quaranta anys d’història, el canal públic i la corporació en conjunt necessiten, certament, una posada al dia. Hi ha urgències inajornables, relacionades, sobretot, amb els recursos i l’organització. Però aquesta actualització no passa, en cap cas, per desvirtuar una marca, TV3, que els ciutadans han fet seva. No passa per llençar a la brossa un senyal d’identitat nacional que ens remet a atributs com el rigor, la credibilitat i la modernitat.

No puc imaginar-me la BBC, la RAI o la mateixa TVE renunciant a la marca, d’un dia per l’altre, amb l’alegria amb què ho hem fet aquí. TV3 no necessita un canvi de nom. TV3 necessita, avui, decisions de política gran. Fer política petita allà on cal fer política gran és una altra manera d’empetitir la política.

Hem de construir l’activitat política al voltant dels grans temes: economia productiva, fiscalitat, ocupació, seguretat, drets civils, educació, prestacions socials... Però en el rerefons d’aquests temes que conformen la “gran política” hi ha sempre la “petita política”: aquella que, normalment, es du a terme sota el radar. Té a veure, sovint, amb qüestions considerades menors o, com a mínim, no estratègiques. Es refereix a temes que desperten l’interès dels mitjans només fugisserament. Són ocasions, sí, per demostrar que s’estan fent coses, però rarament constitueixen discurs. I tot i això és aquesta política petita la que ens dona la mesura més exacta de la qualitat, les capacitats i els compromisos reals de les persones que governen el país.

Sovint, la política petita és una qüestió de formes. I els polítics no hauríem d’oblidar que les formes són, també, allò que ens defineix com a poble. Algunes accions i gestos recents estan rebaixant el valor i la projecció de les institucions de Catalunya, afeblint els pilars de la nació i l’autoestima del país. I això passa en un moment en què, precisament, el que ens cal és recuperar-los i enfortir-los.

No ens podem permetre transformar la política petita en política empetitida. A tot el món civilitzat, els grans polítics són els que donen a la política petita la grandesa que mereix.