La política i els efectes no desitjats
1. Sánchez. Un territori poc explorat de la política és el dels efectes no desitjats de les actuacions de les estratègies dels partits, errors que permeten a l’adversari resoldre problemes que no s’havien afrontat degudament. En glossaré avui un parell d’exemples. Permeteu-me que anunciï amb contundència el primer: Sánchez està aconseguint frenar Vox en benefici del PP. Les enquestes posteriors a les eleccions generals van consolidant una tendència de pèrdua de pes de l’extrema dreta i d’una certa pujada del PP. El ressentiment incontrolat que Feijóo va exhibir en campanya, el gir reaccionari de les seves polítiques –plasmat en les aliances autonòmiques i municipals, on l’extrema dreta ha arribat a obtenir compensacions esperpèntiques– van deixar el PP amb un pam de nas. Tot i arribar primer a les generals, es va quedar sense aliats –entre els quals els socis tradicionals del nacionalisme perifèric conservador, PNB i Junts– i, per tant, amb la frustració de no capitalitzar la victòria.
Des de llavors, una lectura s’ha anat imposant: Vox i PP, sols contra tots, ho tenen difícil per governar. La resiliència de Pedro Sánchez tot d’una ha començat a canviar l’escenari. El PP semblava adaptat a la dinàmica d’autoritarisme postdemocràtic que va fent forat a Europa, Feijóo cada cop més en braços de l'extrema dreta. I la realitat és que la dinàmica no canviava. De manera que paradoxalment ha estat la resistència de Sánchez i no la virtut de Feijóo el que ha posat Vox al seu lloc. Una part de votants de la dreta que havien optat per la radicalització semblen decidits a votar el PP, confiant que, amb Vox debilitat, els socis tradicionals perdin la por i la dreta pugui tornar al poder.
De fet, el tòpic que la democràcia es decideix al centre només vol dir això: que en els bipartidismes imperfectes és on es juguen els governs. L’intent del PP de fer una aliança guanyadora amb l’extrema dreta ha fracassat. El record de la dictadura està encara prou a prop perquè no hi hagi derives com la italiana o com la que s’està perfilant a França. I una part de l’electorat conservador ha entès que, mentre Vox sigui fort, difícilment governarà la dreta. Amb Sánchez sobre terres cada cop més movedisses i topant, un cop més, amb les misèries dels partits d’esquerres que l’acompanyen, sembla que la dreta econòmica i social ha entès que la salvació no està en l’extrema dreta. I que tot l’esforç que faci el PP per engreixar-la va en contra seu. No només perquè li resta vots, sinó també perquè redueix el seu perímetre polític. Les dretes basca i catalana no en volen saber res. Electors de l’extrema dreta tornant cap al PP: un efecte no desitjat del sanchisme que li complica la vida.
2. Puigdemont. També a Catalunya l’independentisme es troba en aquesta dinàmica –sovint contradictòria– dels efectes no desitjats. En aquest cas, el que està avançant ja des de les darreres eleccions és la caiguda del mite que l’independentisme és hegemònic. Les dades mai ho han avalat, però des de la ruptura de l’aliança de govern entre Esquerra i Junts cada cop és més evident. Fins al moment actual, en què l’allunyament no té solució, almenys a mitjà termini.
Aquí, l’efecte diferencial és clar. El caràcter extraordinàriament compost de Junts, una amalgama d’egos i de grups que no tenen altra cosa en comú que la fantasia de la independència, ha trobat una única manera de no començar ja la seva inevitable dispersió: agafar-se a la mitificació del president Puigdemont, icona encarnada del Procés atrapada en el carreró sense sortida que ell va contribuir a construir. Una manera defensiva, expressió d’una impotència real que eludeix l’evidència d’un recorregut limitat. Una manera infantil de pretendre allargar una etapa que ja s’ha acabat. I que té un efecte electoral no desitjat pel gruix de l’independentisme, que és la previsible consolidació del PSC com a primer partit català.
¿Com hem de llegir els efectes no desitjats d’aquests errors? Com a astúcies de la raó per sortir dels atzucacs? Com a conseqüències de la incapacitat d’alguns per llegir l’estat d’esperit del país que fa que les coses surtin per camins imprevistos? O, simplement, com a fruit de la ceguesa provocada per l’eterna confusió entre ideologia i realitat?