Per una política d’universitats (i II)
En l’article d’ahir em referia a la recerca i la internacionalització com la línia de flotació de les universitats catalanes. Però afegia que la manca d’un model i d’una política estratègica conjunts afebleix el sistema i frena l’òptima navegació de cada centre.
Aviat farà cinc anys que la Generalitat va publicar les Bases d’un nou model universitari català. Tot i la bona feina feta, encara estem en inferioritat respecte a la mitjana de paràmetres universitaris de la Unió Europea, sobretot en inversió en R+D. S’ha insistit, mentrestant, en la importància de la governança com a condició necessària per millorar el servei de les universitats. Certament, el bon govern i l’eficiència són imprescindibles en aquestes grans organitzacions del coneixement que són les universitats. Però mentre no hi hagi un suport acadèmic i sobretot social a la liberalització proposada, n’hi ha prou amb les accions de reforma que adopti cada centre fent ús de la seva autonomia i amb el suport de l’administració. Si l’autonomia universitària s’exerceix amb responsabilitat, és plena de contingut i deixa de ser un nom.
Però l’administració ha d’ajudar a aquesta responsabilització, que en definitiva és en favor del sistema i de la mateixa societat que el sufraga. En certa manera el sistema universitari ha de canviar de mentalitat i de regles de joc. Sembla una contradicció que els mateixos centres no puguin seleccionar els seus alumnes, acreditar ni avaluar el personal acadèmic i la seva producció, definir la carrera universitària o tenir el marge necessari per introduir i canviar programes d’estudi. I que, per contra, hagin de concentrar-se a intentar sobreviure amb el migrat pressupost i la complexa normativa oficial existents, o a esforçar-se, sense les eines adequades, per augmentar els seus vincles socials i econòmics. Aquests aspectes haurien d’anar més aviat a càrrec de l’administració, que hauria de reconèixer la plena iniciativa de les universitats en els aspectes acadèmics i també en els de finançament i relació. Ara per ara, la discussió universitària a nivell de rectors, a la CRUE, se centra més en les disposicions del BOE que en les estratègies i iniciatives que cal prendre. L’ACUP i els rectorats catalans haurien de tenir-hi una veu més potent i organitzada.
En el seu moment es va pensar en els consells socials. Però s’ha demostrat que no funcionen prou bé. Entre altres coses, perquè no estan dotats d’una estructura i d’un personal professionals. Potser ja ha arribat l’hora en què, sense haver de pensar en cap fusió, annexió o federació de centres, el Parlament proveeixi un organisme independent que s’ocupi, sense restar autonomia als centres, de la política universitària general en els aspectes financers i estratègics de fons. Les universitats, com tot l’àmbit educatiu, són d’interès públic general. Han de dependre, per tant, d’un centre públic, sota control parlamentari i integrat per experts i professionals. No han de dependre orgànicament del Govern ni tampoc de la fluctuant orientació partidista.
La dependència dels cicles electorals ha estat un dels factors que han dificultat l’aplicació de la LOU (2001) i ha donat continuïtat, així, a la indefinició del model i de l’estratègia universitària. Una indefinició que va merèixer el 2010 l’alerta de l’informe Tarrach ( Estrategia Universidad 2015 ), igualment sense ressò institucional. Insisteixo que quan parlem d’universitat pública no hem de pensar en termes mercantilistes, però tampoc administrativistes ni burocràtics. Malauradament, molts creuen encara, amb mentalitat més de súbdit que de ciutadà, que la universitat, pel fet de ser pública, és de l’Estat i per tant que és seva. Certament és pública, però de la societat i, per tant, és a ella a qui ens devem, però també de qui esperem el suport. I això no impedeix, ben al contrari, que calgui donar autonomia responsable a les universitats i ajudar-les amb una coordinació central més àgil i efectiva, que ara no hi és.
Les universitats catalanes poden millorar en eficiència organitzativa, transparència en la gestió i retorn dels seus resultats a la societat. A ella es deuen. Però ella també els ha de donar, a part de les taxes i els impostos, més suport. L’alumnat i les seves famílies s’hi han de sentir més implicats, els exalumnes han de ser més agraïts amb el centre que els ha format, i els ciutadans amb recursos han de donar amb el seu mecenatge, o amb una petita aportació -tot és valuós- el tribut voluntari que els engrandeix a ells i a la universitat del seu país. Resta molt camí, doncs, per fer, i no és mal senyal.
