1. Cap on anem? La realitat va molt més enllà de les picabaralles pel poder polític, sovint carregades de ridiculeses, com hem vist recentment, a escala local, en el debat sobre la llei del només sí és sí, en les mossegades entre independentistes o en patètics exercicis de vanitat com la moció de Tamames. Estem en un canvi de cicle que afecta tot el món i que multiplica les incerteses. Res de nou: la història de la humanitat està marcada per les crisis de creixement provocades sovint per canvis tecnològics, canvis que des de fa un parell de segles són cada cop més imponents, amb efectes que trenquen equilibris laboriosament construïts.
Ara estem en un d’aquests moments crucials. Fa temps que es va esgotar el món sorgit de les dues guerres mundials del segle XX. Les fites referencials de la ruptura són el 1979, amb l’arribada al poder de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, que marca la revolució neoliberal que liquidarà els contrapesos de postguerra per obrir el camí al desbordament del poder polític per part del poder econòmic; el 1989, amb l’esfondrament dels règims de tipus soviètic; i la irrupció de la revolució digital, que trastocarà definitivament el panorama al canviar els sistemes de comunicació i, per tant, de creació d’opinió pública i de configuració dels referents col·lectius. La patacada de la crisi del 2008 va ser un seriós avís per a l'idil·li entre política i diners que havia dut a parlar de fi de la història. Després, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna han aportat senyals suficients perquè només pugui negar la realitat aquell que no vulgui veure-la. A la revolució digital s'hi han sumat l’edició genètica i la intel·ligència artificial per donar al panorama un rerefons de mutació de l’espècie.
2. On som ara? Disposem d’un instrumental més potent que mai però amb serioses dificultats per garantir el respecte als drets individuals i l’equilibri de poders. I la primera constatació de tot plegat és que cada cop els poders polítics tenen menys capacitat per posar límits als poders econòmics, que sovint campen d’un cantó a l’altre amb inquietant impunitat. Tenen al seu servei, al mateix temps, sectors polítics que desborden ja l’espai de la dreta, entregats a la seva hegemonia, i règims en què impera la fusió absoluta entre economia i poder, dels quals la Xina és l’exemple màxim. Els diners desborden els límits de les societats democràtiques i a l’autoritarisme se li obren àmplies vies: és atractiu per als diners, que saben que tenen la paella pel mànec, i és un esquer per a sectors socials que se senten desbordats i hi poden veure un refugi per al seu malestar.
Qui perfila avui el marc mental de tot plegat és la comunicació digital. No cal gaire imaginació per veure com canvia una societat que tenia com a referents la premsa, la ràdio i la televisió quan s’imposa l'hegemonia dels actors de les xarxes, que es dirigeixen als ciutadans directament, de manera massiva i sense mecanismes de control i de responsabilització, amb efectes complexos dels quals encara queda molt per saber, però lluny de les pautes de socialització conegudes. Ens exposen a poders incontrolables que estan en mans d’uns pocs poders econòmics més enllà de qualsevol forma de control. Com tot instrument, pot servir per al millor i per al pitjor, però ara mateix queda lluny de les lògiques democràtiques de governança.
També en el camp dels avenços científics –el principal instrument que té la humanitat per millorar el seu camí– l’acceleració és gran. I en la carrera per les hegemonies, l’autoritarisme juga amb avantatge, perquè pot treure i posar límits impunement. I si la Xina va disparada en progrés tecnològic és, en part, per això.
Tot plegat, doncs, ens situa en la complexitat d’un moment de canvi que Europa no pot eludir deixant-se dur pel vent dels diners. Qui s’ocupa dels ciutadans? L’aliança entre l’autoritarisme i uns poders econòmics que desconeixen la idea de límits és inquietant. Sobre aquesta realitat cavalca la Xina, aprofitant la conjuntura per convertir-se en la potència mundial alternativa. Després de fer seure a la mateixa taula iranians i saudites, ara Xi Jinping contacta amb Putin i Zelenski. Va a totes i és innegable que té una gran oportunitat.
