De política i cultura
Són polítics, els equipaments culturals? La polèmica d’aquesta setmana sobre el futur del Born és simptomàtica de la delicada frontera entre política i cultura i alerta dels riscos d’una mirada excessivament ideològica sobre les institucions culturals. L’autonomia de la cultura, sempre fràgil, es posa especialment en qüestió en moments de grans transformacions polítiques com els actuals. En ampliar-se els límits del que és possible i imaginable, s’eixamplen els horitzons de l’esfera pública i augmenta la batalla sobre el control dels termes del debat col·lectiu. I com a conseqüència creix la pressió sobre els espais culturals que, com a centres educatius i de creació d’imaginaris, són percebuts com a potencials instruments al servei d’una determinada ideologia o opció política.
Aquest risc de politització de la cultura no hauria d’amagar la naturalesa essencialment política dels espais culturals. Els museus d’art i d’història, els auditoris, els teatres, els cinemes, els memorials i els centres culturals de tota mena són llocs de representació col·lectiva i creació de societat civil, en la mesura que són espais de trobada a mig camí entre l’individu i l’estat. Com a espais públics, són llocs privilegiats per fer prevaldre principis bàsics de la democràcia com la lliure circulació d’idees, l’obertura, el pluralisme o la igualtat d’accés. Per això la censura, les fronteres de tot tipus, la uniformitat de programacions i de públics i les barreres a l’accés són grans enemics de la cultura. Com a llocs d’aprenentatge, experiència i contemplació, els espais culturals són també polítics perquè esdevenen espais de creació de sentit a través de l’emoció.
Paradoxalment, per poder exercir plenament aquesta funció política, els espais culturals han de ser independents de la política. Que siguin polítics no vol dir que hagin d’estar sotmesos a cotilles ideològiques. Només des de l’autonomia plena del poder i des de la llibertat de pensament es poden crear projectes culturals ambiciosos que estiguin arrelats i que simultàniament parlin al món. La política i la cultura tenen naturalesa però també ritmes diferents. La primera es mou per cicles electorals, per negociacions a curt termini, per la urgència en la presa de decisions i pel ritme trepidant que requereixen la premsa i les xarxes socials. La cultura, en canvi, té uns cicles més llargs, s’articula a ritme lent i, tot i situar-se en la contemporaneïtat, detecta, cristal·litza i explicita tendències de fons que, més enllà de conjuntures, permeten interpretar des de diferents disciplines artístiques els mons que ens envolten.
Reivindicar l’autonomia de la cultura és especialment important en un moment en què la majoria d’equipaments del món s’estan replantejant el seu sentit, arran de la irrupció de les noves tecnologies, que en difuminen els límits, i de la creixent demanda de democratització de les institucions. Qui programa la cultura i en nom de qui és la gran qüestió d’un moment que ja no accepta interferències polítiques de cap signe.
