El polític que va inventar Montjuïc

“Al contrari que a París, a Barcelona, com a totes les ciutats mediterrànies, les coses singulars es mostren mig amagades”. M’ho diu l’escultor Antoni Llena, cada dia més savi, sempre tan discret. Fa uns dies, gràcies a l’entranyable professor jubilat Josep Fabra, historiador local del Poble-sec, vaig descobrir en un racó feréstec de Montjuïc el monument escultòric al Nobel provençal Frederic Mistral, inaugurat en ocasió del centenari del seu naixement, el 1930. Consta d’un pedestal –com una columna esvelta– al capdamunt de la qual hi ha un bust del poeta, obra d’Eusebi Arnau. Igual com la literatura provençal resta oblidada, agònica, també el seu monument es conserva congelat en el temps, mig emboscat, a prop del MNAC. Potser tindria més sentit situar-lo a l’avinguda Mistral. O potser no: l’ocultació dona un sentit fidedigne a la precària supervivència de la cultura occitana.

Tot és caduc i alhora tot continua i es transforma. Barcelona, per exemple: sempre fugint endavant, eternament adolescent. Obsedida a semblar moderna, el passat sovint li fa nosa. Però no hi ha futur sense memòria. A més de Mistral, la passejada per Montjuïc amb Josep Fabra m’ha portat a Cambó. El polític de la Lliga va liderar des de l’Ajuntament el projecte de convertir la muntanya en jardí, amb l’Exposició Internacional com a excusa. D’entrada semblava una follia pensar a fer el certamen allí: era un lloc inhòspit, boterut, marginal, ple de pedreres (l’actual Teatre Grec n’era una), amb masos dispersos, terrenys en pendent, l’odiat castell dels militars... I, tanmateix, gràcies a la zona de protecció militar, no hi havia arribat l’especulació immobiliària.

En contra de les pretensions dels propietaris dels terrenys, Cambó va jugar hàbilment la carta de l’exèrcit per evitar que s’hi fes un nou barri. A Madrid va aconseguir que s’aprovés una llei que hi permetés fer un parc i que, en canvi, limités molt les edificacions i la seva alçària. Això passava el 1914. A partir d’aquí, va posar en marxa el talent dels arquitectes Josep Amargós i Josep Puig i Cadafalch, de l’enginyer Marià Rubió i Tudurí, del polític, gran propietari i expert forestal Carles de Camps (marquès de Camps) i del dissenyador de jardins Jean-Claude Forestier, amb qui Cambó va tenir una gran sintonia.

“Les hores passades assistint i dirigit la transformació de la muntanya de Montjuïc figuren entre les més felices de la meva vida. Jo soc, per damunt de tot, un realitzador, i les realitzacions plàstiques, sobretot si hi ha bellesa i estan destinades a un servei públic, em donen un plaer tan intens com cap altre s’hi pugui comparar. Què se me’n dóna si la gent oblida que el Montjuïc que admiren i estimen és cosa principalment meva”, escriu a les seves memòries. La dictadura de Primo de Rivera va acabar aprofitant aquella feina per fer-se seva l’Exposició Internacional, que convenientment espanyolitzada es va celebrar el 1929: d’aquí el Poble Espanyol i l’enderroc de les quatre columnes catalanistes de Puig i Cadafalch.

Efectivament, la gent ha oblidat el Cambó de Montjuïc. Segur que a aquest homenot li mancava modèstia, però Barcelona va escassa de memòria. El polític lligaire, ja se sap, va caure en desgràcia, primer al ser superat per les esquerres catalanistes durant la República i després al posar-se al costat del militar colpista i futur dictador Francisco Franco amb l’esclat de la Guerra Civil. No es tracta aquí de valorar la seva figura. Ja ho farà aviat, i de manera exhaustiva, Borja de Riquer, que porta anys estudiant el personatge com a polític, mecenes cultural i empresari. En tot cas, i cenyint-nos a Montjuïc, la part de Renaixement i Barroc del MNAC seria misèrrima sense les obres donades per Cambó. I ni el Palau Nacional ni el gran parc potser no existirien.