La polis trontolla
Diu Hannah Arendt a Orígens del totalitarisme que, després de la derrota del nazisme, els filòsofs i els responsables de la reconstrucció col·lectiva van preguntar: què ha succeït?, com ha passat?, per què? Eren preguntes punyents sorgides del dolor i de l’impacte de la postguerra. Tocava entendre coses. Calia iniciar una via de comprensió dels fets, encara que fos un camí ple d’entrebancs i d’incertesa. Amb tot, les preguntes (què ha passat?, com és possible?, per què ?) són avui d’una esfereïdora actualitat. Són les preguntes que algunes de nosaltres ens fèiem la setmana passada amb el triomf a Itàlia de la coalició de Giorgia Meloni.
Parlo amb un grup de joves de divuit anys. Pregunto quin partit governa a Catalunya. Silenci. Alguns responen que no els interessa la política. Molt bé. Pregunto qui organitza el sistema escolar a Catalunya. Silenci. Pregunto per a qui treballa l’escola pública. Responen: per a la Generalitat. Qui paga l’escola pública? El govern. Què és governar? Què vol dir? Els joves amb qui parlo són una gent fiable. Són intel·ligents, curiosos. Tenen ganes de fer coses i també de canviar el món. Però no saben què és la política ni s’ho han plantejat. Desconfien de la política que fan els polítics. Tampoc saben explicar què és el bé comú. Llavors intervinc: “Dieu que no us interessa la política. Entesos. Podeu continuar així fins que, un dia, truquin a la porta de casa vostra uns homes grisos i preguntin com us dieu. Quan contesteu el vostre nom, vol dir que esteu a la llista dels que s’han d’apartar, o empresonar, o liquidar. I us diran: «Vingui amb nosaltres, sisplau». Segurament seran molt educats i vosaltres pensareu que deu ser un error. És així com, al final, la política esdevé un règim totalitari. I acaba amb les persones. Un dia qualsevol, potser a l’hora de sopar. Pregunteu-ho a la policia de la moral de l’Iran, a la Rússia del règim de Putin o a l’Afganistan dels talibans. Tan senzill com això. I algú dirà: ¿podeu obrir d’una vegada? Els deixareu entrar. Serà el final. I llavors ens preguntarem com ha pogut passar això”.
La polis trontolla. Hi ha incerteses, conflictes de poder, obstacles a la governança, embolics. Governar vol dir parlar amb els altres, engegar una discussió interminable. I a vegades actuar. Fer política no significa resoldre tots els problemes ni acabar amb tots els aldarulls. Tampoc significa tenir mà dura. Per governar cal tenir una idea del bé comú. No es pot governar pensant en la dinàmica problema-solució perquè la política s’ocupa de fer possible que els éssers parlants, com digué el filòsof francès Jean-Claude Milner, segueixin fent-ho. La política és una manera de tractar la violència i de seguir fent preguntes sobre això que compartim, per discernir exactament què és, encara que no siguem “com cal” per a segons qui.
He vist la sèrie israeliana La lliçó. Descriu una situació que, malauradament, no resulta tan estranya en alguns llocs d’Europa. Explica com els joves s’apunten a posicions fonamentalistes radicals a partir de situacions vitals d’una frustració subjectiva insostenible. El professor protagonista, l’Amir, ensenya “educació cívica”: intenta evitar que prenguin mal. Preservar la vida dels seus estudiants implica fer passar per la paraula l’odi i la por a l’altre. Aquest professor manté un diàleg impossible més enllà del possible, amb joves que persisteixen en fer-lo callar. La paraula és l’eina de la política i de l’educació. L’arma de foc és l’instrument de la massacre; el fuet, l’instrument de la repressió física. Quan Goya va pintar el seu famós quadre La letra con sangre entra, també anomenat Escena d’escola, a finals del segle divuit, denuncià la violència física en l’entorn escolar com una forma de militància política a l’època. La història de l’educació, i la renovació pedagògica catalana, tan oblidada a vegades, en són testimonis clau. Demostren que s’avança quan el cop sec i la marca a la pell acaben donant pas a la conversa i l’emparaulament del món.
Cal revisar què estem fent per ensenyar què és la política (no vull dir “fer política”) a l’escola i a l’institut abans que sigui massa tard. Segurament hi ha gent que està treballant de valent per evitar el pitjor. Cal rescatar aquesta gent i donar-li un lloc de referència. Necessitem, ara mateix, una task-force de país. Cal saber què està passant pel cap dels joves que són el nostre futur. Nostre, de qui? Aquesta pregunta és urgent. L’hem d’abordar de manera immediata. Fem-ho avui!
