Les fotografies en blanc i negre sobre ciutats sempre tenen bona acollida, mentre que els plans de futur acostumen a generar rebuig. Els urbanistes hem de conviure amb això, però jo no renuncio a creure en el potencial transformador de les ciutats i, per fer-ho, utilitzaré l’exemple del barri del Poblenou. Quan jo estudiava arquitectura (anys 2000), s’estaven gestant la majoria d’idees urbanes que han regit aquest barri. Ara hi camino bastant sovint i m’admira la qualitat arquitectònica del que s’ha restaurat a escala patrimonial i també del que s’ha construït de nou. Últimament, he descobert un edifici en construcció de Jordi Badia a la cantonada entre Llull i Badajoz que em té meravellada. Sembla un volum esculpit per la regulació del 1916 de Nova York, cosí germà dels renders de Hugh Ferris sobre gratacels piramidals, amb unes terrasses orientades al sol de migdia que fan aturar-se a contemplar-lo.
L'objecte del pla inicial del 22@ era la renovació dels sòls industrials per a la creació d’un "modern districte d’activitats econòmiques" i amb presència important de les activitats emergents del nou sector de les TIC, la cultura i el coneixement. S’ha de reconèixer que, a escala corporativa, s’hi han instal·lat grans empreses. Potser més locals i menys internacionals que el que ambicionava el pla, però vist en perspectiva, la resposta local ha estat un encert, amb la Diagonal farcida de torres d’oficines i també habitatge protegit. És remarcable la inversió econòmica que el projecte ha atret, malgrat que les empreses no tenien carta blanca per crear-se un llenguatge propi com a Canary Wharf o la Défense, sinó que havien de mantenir alineacions a carrer, alçades i espais de passatge molt concrets.
“Aquest llibre és el producte de la meva curiositat sobre per què algunes ciutats creixen mentre que d’altres s’estanquen i degeneren”. Així comença un dels llibres clàssics de Jane Jacobs sobre l’economia urbana. Jacobs defensa que l’economia urbana s’expandeix obrint-se a nous mètodes de treball, no només augmentant la producció. Descriu la innovació a escala urbana com una condició similar a la lògica o intuïció dels artistes, que sempre estan creant de nou, perquè si no desapareixen. I explica per què els urbanistes ja fracassaven als anys 1970 quan intentaven classificar les activitats; és molt difícil que una empresa fabriqui el mateix producte o presti el mateix servei durant molts anys. Les categories de les activitats deixen de tenir sentit quan les empreses que tradicionalment venien samarretes ara moblen els menjadors o la seu d’empreses de telecomunicacions serveixen ara per prestar serveis sanitaris avançats (molt dependents de la tecnologia). Els plans poden, com a molt, orientar, però en cap cas predir com ens guanyarem la vida a deu anys vista. Però Jacobs i altres pensadors han descrit també que les ciutats també són valuoses per la seva ineficiència i impredictibilitat: no cal acotar-ho absolutament tot!
En un context en què un terç dels ciutadans de Barcelona són nascuts fora d’Espanya, cal reivindicar la capacitat del Districte de la Innovació d’acollir també la innovació individual, no només la corporativa, per facilitar la implantació de l’activitat econòmica de gra petit. L’emprenedoria, està comprovadíssim, ve precisament dels que no tenen possibilitat d’entrar en l’engranatge dels grans operadors. Si no hi ha marge per a activitats menys formals, potser desconegudes, hi ha el perill de fossilitzar l’activitat del districte exclusivament amb grans corporacions. Els expats (que són tan migrants com els altres), tendeixen a crear una demanda de serveis amb un disseny exquisit, però com es pot fomentar la barreja amb residents de Sant Martí o el Sud-oest del Besòs? La Biblioteca García Márquez és, en aquest sentit, un bon mecanisme per fomentar la mixtura. Però, la coneixen els expats, la utilitzen?
La transformació del 22@ és un exemple de regeneració del que pot ser qualsevol teixit industrial d'una ciutat mitjana a Catalunya. Arreu hi ha polígons buits o amb mides de parcel·la massa grosses. Les ciutats tenen l’oportunitat de redactar normatives de nova generació: senzilles, clares i molt flexibles, perquè qualsevol pugui iniciar un projecte a mida, que ajudin a crear una sòlida economia urbana diversificada. Perquè això sigui possible fora de Barcelona, a ningú se li escapa, els municipis han de pensar en clau col·laborativa; imposar, limitar, restringir, són propòsits molt ancorats en èpoques pretèrites. Caldrà reduir costos en la urbanització dels carrers, i permetre la superposició d’usos en alçada. Els habitatges protegits poden conviure perfectament sobre un supermercat ecològic i un magatzem de productes veterinaris. Un concessionari de cotxes pot tenir perfectament oficines o tallers mecànics a sobre. Una pastisseria libanesa pot situar-se en qualsevol cantonada transitada. El millor de la nostra disciplina és que es pot aprendre sense haver de tancar-se en un laboratori; sense el Pla de l’any 2000, segurament el Poblenou continuaria essent de color blanc i negre, com a les fotografies. La clau és permetre’n també més vitalitat a futur.
