La policrisi global
La confluència de diverses crisis en aquest mateix moment, arreu del planeta, pot semblar una coincidència, però no ho és. Recentment, l’historiador econòmic Adam Tooze ha popularitzat el terme policrisi global. El concepte és particularment adient per debatre el moment actual, ja que implica que totes aquestes crisis que patim –i les que podem patir en el futur– no tenen lloc de manera isolada, sinó que estan interrelacionades. És el funcionament ineludible del nostre planeta: el principi ecològic segons el qual tot es lliga a tota la resta. La complexitat d’aquest entramat de crisis dificulta tenir-ne una perspectiva completa i poder-ne resseguir la concatenació de causes i efectes.
Un altre problema afegit és que els investigadors en cada disciplina estan altament especialitzats, cosa que parcel·la encara més el camp de visió i que sovint impedeix connectar conclusions entre diverses àrees. És per això que les Nacions Unides han anunciat la creació del Futures Lab, una entitat per analitzar dades a gran escala que permetrà que governs, món acadèmic, societat civil, sector privat i altres interactuïn, amb l’objectiu d’obtenir una cosmovisió més precisa i poder oferir una predicció estratègica dels futuribles. El món se’ns ha tornat tan complex, en tants àmbits, que resulta molt difícil ja no només gestionar-lo, sinó intentar comprendre el seu funcionament. Més enllà de la fe que puguem dipositar –o no– en aquest nou organisme de les Nacions Unides, és cert que la mirada transdisciplinària i global és ara més necessària que mai: la nostra societat planetària té molts dels seus sistemes sotmesos a un gran estrès. La crisi climàtica, l’alimentària, la pèrdua de biodiversitat, la inestabilitat dels sistemes financers, l’increment de la desigualtat econòmica, el creixement descontrolat del territori digital i la intel·ligència artificial i el consegüent poder desmesurat dels ciberoligarques: sembla que tot pengi d’un fil.
Aquests dies els rumors que Twitter podria esfondrar-se es multipliquen. Elon Musk va reconèixer als treballadors –els que encara queden a la companyia– que hi ha la possibilitat que la xarxa que ha adquirit recentment acabi a la bancarrota. Però no és només això: els enginyers de Twitter alerten que fa temps que hi ha problemes estructurals. Els petits però continus errors en el sistema que els usuaris anem notant fan palesa la inestabilitat d’aquesta hiperestructura digital. Una anècdota il·lustrativa de la magnitud de la xarxa: la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va estar guardant les piulades de Twitter durant vuit anys, però el 2018 va optar per seleccionar només una petita part del contingut. Segons el director de la Coalició per a la Conservació Digital, els era impossible arxivar-ho tot, perquè la quantitat d’informació que genera la plataforma és inabastable. Que la Biblioteca del Congrés, un ens gegantí, assumeixi la impossibilitat de treballar amb aquest volum de dades és prou significatiu. I si tanquem focus a nivell personal, ¿nosaltres podem conviure amb aquesta quantitat d’informació i contactes? L’escala –i l’extrema privatització– de tot plegat fa que el món vagi esdevenint més ingovernable i més vulnerable a les crisis.
Fa uns mesos, el periodista i ecologista George Monbiot advertia de la contagiabilitat del col·lapse en un article sobre l’adveniment d’una crisi alimentària. Segons Monbiot, els científics fa anys que comparen la crisi econòmica del 2008 amb el que passarà amb el sector alimentari. Aquest sector, a banda de tenir les seves pròpies febleses estructurals, ara pateix les conseqüències de la crisi climàtica i de la inestabilitat geopolítca. Si el govern de l'Índia va insinuar que podria compensar l’escassetat global de cereals causada per la invasió russa d’Ucraïna, poc després va haver de prohibir l’exportació de blat: una onada de calor havia reduït dràsticament la collita. I no és un fet aïllat, les sequeres i els temporals han malmès collites arreu del planeta. El sector alimentari, com la majoria de sistemes de la nostra societat, té dos problemes clau: la magnitud de la quantitat de recursos que necessitem i l’excessiva connectivitat entre els nostres sistemes a escala mundial. Som vuit mil milions d’éssers humans en aquest planeta. Si volem alimentar tothom, caldrà repensar tot el sector i, sobretot, desglobalitzar tant com sigui possible el sistema alimentari. I tota la resta, ja que hi som.
Parlar de policrisi ara és tendència, però els ecòlegs fa temps que són conscients que a la Terra tot és interdependent. Els científics que treballen en recerca climàtica diuen que estan espantats davant els esdeveniments recents en el comportament del clima. Alhora, no saben com comunicar la necessitat urgent de canvi sense provocar rebuig. I això passa en tots els àmbits. Ningú no vol sentir a parlar del col·lapse, però si volem esquivar-lo, hem d’acollir el debat i començar a imaginar alternatives plegats.
