Els quaranta-sis policies nacionals que estaven investigats per les agressions contra els ciutadans de l'1 d'octubre de 2017 sí que han estat amnistiats sense cap demora ni cap emperò. La llei preveu l'amnistia per als agents de policia que es trobessin en processos judicials pels fets d'aquell dia, tret d'aquells que haguessin comès “actes de tortura o tractes inhumans o degradants greus”. Inflar a cops de porra ciutadans indefensos al mig de la via pública, incloent-hi dones i homes majors, no es considera tortura, però sí que certament podria definir-se com un “tracte degradant greu”. Inhumà sens dubte, perquè la performance de l'agent de policia que apallissa un ciutadà es basa, precisament, en la deshumanització: la de la persona que rep l'agressió policial, que deixa de ser un ciutadà amb drets per convertir-se en un objectiu a abatre, i la de l'agent de policia mateix, que ja es presenta convenientment deshumanitzat al teatre d'operacions, amb el casc que li tapa la cara i el número que li substitueix el nom. La deshumanització és el requisit previ per administrar a algú altre un “tracte inhumà”, que pot arribar, o no, a la tortura.
El jutge que instruïa el cas d'aquests quaranta-sis policials nacionals, titular del jutjat número 7 de Barcelona, no veu res de tot això. Les imatges d'aquell dia van fer la volta al món, però no van poder ser vistes quan pertocava durant el judici del Procés, perquè el jutge Marchena va ordenar que es poguessin veure només al final de la vista oral. Van ser captades per molta gent, sobretot per cadenes de televisió perfectament dignes de tot el crèdit, però els diferents poders (càrrecs governamentals, jutges, fiscals, policies) les han posat en entredit repetidament, afirmant que podien ser “un muntatge”. No ho eren, per descomptat, i d'aquí l'interès a amagar-les o negar-ne la credibilitat. Una corrua inacabable d'aquells policies van fer declaracions durant el judici, subratllant en tots els casos que mai havien sentit tant odi contra ells, i tanta por, com el 20 de setembre i l'1 d'octubre de 2017. Aleshores sí que es rehumanitzaven una mica: la mesura justa per presentar-se com a víctimes.
Amb tot, el més escandalós no és amnistiar els policies, perquè això formava part del tracte de la llei d'amnistia. El que és realment greu és incomplir el tracte i no amnistiar els líders independentistes, com ha decidit de fer el Tribunal Suprem. Tan greu que la decisió ha motivat, per primera vegada, un vot particular: el de la magistrada Ana Ferrer, que es permet fer notar a Marchena, i a la resta del tribunal, que “allò que no podem fer els jutges és fer interpretacions que impedeixin la vigència de la norma”. Retòrcer la idea d'ànim de lucre de la manera que ho fan els magistrats del Suprem és un malabarisme interpretatiu que pot motivar una demanda davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, adverteix Ferrer. Però (a pesar que és d'aplicació a tots els estats membres de la Unió Europea) ja sabem què en pensa també, la justícia espanyola, del dret europeu.
