Policia i racisme institucional

Darrerament ha esclatat la polèmica sobre algunes actuacions policials passades i sobre d’altres que van tenir lloc durant el confinament. Aquesta reiteració de casos de cossos policials diversos ens deixa interrogants. El primer, quin model d’intervenció comunitària tenim, i si parteix de la comprensió de l’arrel social de moltes de les conductes disruptives en les quals s’ha d’intervenir. I el segon, si aquest model ha incorporat efectivament la perspectiva de gènere, l’interès superior dels menors, la diversitat sexual, la diversitat psíquica i també la qüestió racial. El debat no hauria de negar la problemàtica ni limitar-se a casos específics, optant per la solució fictícia d’expulsar les “pomes podrides del cabàs”. El debat, per ser fructífer, hauria d’encarar els errors del sistema que propicien aquests arrelats patrons de conducta.

En la democratització dels cossos policials fa anys que hi treballen les institucions internacionals. Un dels principis bàsics a seguir és el de l’ accountabilty o rendició de comptes. Ja el 2004, l’ONU, en les seves recomanacions sobre policia i drets humans, reclamava que els cossos policials han de poder ser avaluats i fiscalitzats per les seves comunitats. L’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) també fa seva aquesta màxima en la Guia per a una policia democràtica del 2007, i reivindica que la rendició de comptes abasti tant les accions individuals com les estratègies utilitzades. L’OSCE té clar que el suport de les comunitats als cossos policials passa per la transparència de les actuacions i per un diàleg basat en la comprensió mútua. Les policies locals han d’estudiar les particularitats de la comunitat que serveixen i adaptar-s’hi.

Malgrat tot això, el comissari de Drets Humans del Consell d’Europa, en un impactant article del 2014 titulat Les violències policials, una greu amenaça per a l’estat de dret, es veia obligat a lamentar el “codi de silenci” que envoltava les investigacions d’abusos policials, reclamava la creació d’organismes independents d’investigació i apuntava a la responsabilitat dels polítics quan avalen acríticament aquest tipus d’actuacions policials. Els cossos policials, demanava, havien de reflectir millor la societat a la qual servien. Aquesta manca d’arrelament democràtic es tradueix en les pràctiques estil xèrif, en què els agents de les policies locals abusen del nivell d’informació que tenen sobre els membres de la comunitat i de la capacitat d’influència de què gaudeixen sobre les relacions de poder que s’hi donen.

Entre els principis bàsics de les policies democràtiques també hi ha la prohibició de discriminació en les seves actuacions. El Codi Europeu de Policia del 2001 recorda que els agents han d’actuar amb integritat i respecte, tenint especialment en compte la situació d’individus que formen part de grups vulnerables (principi 44). L’anàlisi de la discriminació en les actuacions policials no pot dependre d’un enfocament reduccionista basat en la motivació o intencionalitat dels agents concrets que actuen. Quan una persona forma part d’una col·lectivitat vulnerabilitzada, l’empremta racista també pot provenir del fet que els agents menystinguin o fins i tot abusin d’aquest fet diferencial, o que no tinguin en compte efectes específics que tindrà aquella actuació policial, previsiblement, sobre les persones i sobre les comunitats a què pertanyen.

En aquest sentit, en un informe de març del 2020, el relator de les Nacions Unides sobre la qüestió de la tortura analitzava dos elements clau a l’hora d’avaluar si una situació encaixa en el concepte de tortura. El primer, la intencionalitat, que no requereix un desig subjectiu de l’autor: n’hi ha prou que l’autor es representi de forma raonable el resultat que causarà la seva conducta en la víctima. En relació al segon, la discriminació, el relator formula una tesi molt aclaridora quan diu que la discriminació no requereix un propòsit deliberat sinó que n’hi ha prou amb l’existència d’un nexe o vincle amb la discriminació o l’efecte discriminador. El relator recalca que, segons la legalitat internacional, per discriminació s’haurà d’entendre qualsevol distinció, exclusió o restricció que tingui com a finalitat o com a efecte perjudicar o anul·lar el reconeixement, el gaudi o l’exercici, de manera igual als altres, de qualsevol dret humà o llibertat fonamental de l’àmbit polític, econòmic, social, cultural, civil o de qualsevol altre àmbit.

Per acabar, tornem a l’OSCE, que planteja que un dels indicadors de la qualitat democràtica de la policia és la tipologia de problemes que se li planteja resoldre, així com els sectors de la població que l’interpel·len a fer-ho. Una policia discriminatòria criminalitza comunitats senceres i talla el seu vincle amb la justícia. Sens dubte, els sectors de població que han estat sotmesos a pràctiques abusives no acudiran als cossos policials per resoldre cap nova problemàtica, i no poder accedir a un servei bàsic en igualtat de condicions és racisme estructural. Els cossos policials no poden oblidar que la confiança del públic és una condició prèvia de l’eficàcia i la viabilitat en l’exercici de la seva funció. L’OSCE conclou que els cossos policials han d’enviar un “missatge fort” a tothom, dins i fora de la institució, en el sentit que no es tolerarà cap abús de poder ni es donarà cobertura a cap agent infractor.

En els darrers anys, alguns casos, judicialitzats amb molt d’esforç, han impulsat el debat social sobre quin model policial volem i han provocat canvis en el cos de la Policia Nacional o dels Mossos d’Esquadra. En el marc d’aquest debat social, però, les policies locals i la intervenció comunitària són l’eterna assignatura pendent, i són, alhora, un dels àmbits en què seria més fecund fer créixer la llavor de la democratització dels cossos policials.