El polemista impassible
Deu fer a la ratlla de dos anys i mig que conec Cristian Segura. Fou a Palma, en un restaurant, en el dinar previ al lliurament del premi Ramon Llull que tindria lloc a la nit, en un sopar (en dies així, de tanta gresca gastronòmica, em pose content). Vaig arribar-hi tard, per culpa horària de l'avió, i em feren seure a la taula d'autoritats, polítiques i del Grup 62. Dos seients a la meua esquerra hi havia un paio amb la cara d'haver-se cruspit mig quilo de Trankimazin. L'individu en qüestió contava, amb una franquesa sorprenent, bestieses personals. Vaig pensar, aquest tio és tan imprudent com jo, però jo no explicaré les animalades que vaig dir tot i la cara de circumstàncies que feia Ester Pujol.
Sóc la mena de persona que connecte amb la gent d'immediat o em costa. De seguida em va caure bé, ens creuàrem diverses bretolades verbals i quedàrem per fer-nos unes copes. Vaig comprovar la seua parsimònia. Féu mitja hora tard a la cita; només trenta minuts perquè el vaig cridar a l'habitació de l'hotel: s'havia adormit (segons em va contar posteriorment havia perdut fins llavors més de quinze vols, per haver-se despistat o bé de l'hora o del dia: posaria dels nervis el Dalai-lama). Si he quedat amb ell en veure'ns a meitat camí entre Barcelona i València, no ho hem fet mai. Ens hem vist perquè el destí l'ha dut a València o a mi a Barcelona. No té plans. Si en té algun, ell mateix l'esmicola. La millor manera de trobar-nos és dir-li-ho el dia anterior. Dit i fet.
S'acabà la gresca del premi i cadascú retornàrem a casa. A partir d'aleshores vaig posar interès en el seu treball, que desconeixia. Em vaig llegir tot d'una El cau del conill , la seua primera novel·la, premi Josep Pla. Vaig intuir-hi un narrador (després confirmat en la segona novel·la, Ciment armat ). És difícil donar consells literaris, però entre copes i una confiança arrelada en pocs minuts, vaig gosar dir-li que escriguera d'allò que coneixia millor atès el seu realisme o hiperrealisme literari. I, sobretot, que s'apropiara d'un estil personal, aquella manera de fer que sense veure qui ho ha escrit reconeixes l'autor. No calia, ja ho feia.
Després, a través del diari ARA, m'he llegit gairebé totes les contracròniques, ressenyes literàries i entrevistes. M'agraden per la manca d'efectisme i exhibicionisme, tot i l'experiència vital i intel·lectual que acumula malgrat la seua joventut. Ho explica a la seua manera, amb un manual personal de periodista, sense importar-li gens ni mica si agradaran o no, si molestaran o pel contrari potser quedaran tots (o gairebé tots) complaguts. No és com jo, no s'altera per gairebé res. Va fent i punt. I és així com, de vegades, emprenya tothom. I el millor és que a mi em sembla que ho fa sense la voluntat expressa de causar malestar.
Això, la provocació, ho deixa per a les seues intervencions al Twitter, on, sense complexos, parla del seu equip, l'Espanyol, com un pare de la seua criatura. Ací provoca a consciència, i té molt de mèrit provocar sent de l'Espanyol, un club que porta incorporat el disgust en el seu ADN, de manera que et poden replicar, mofar-se, quasi tots els diumenges. Alguns seguidors del Barça se li donen de baixa, emprenyats. No el coneixen, sopa més a gust i dorm deu hores d'una tirada. Amb els collons agres del perico, això sí, de tanta barçamania. Em sembla que és de les poques coses que el trauen de polleguera. Jo, que sóc del Barça, l'entenc. No veig ni escolte programes madridistes estatals per una qüestió de salut mental. Tant és que el Madrid s'enfonse. A mi no em computaran en l'audiència.
Un apunt final que defineix la seua personalitat de periodista. Ara que tothom està que no caga amb la CUP, siga per ideologia o simpatia, Cristian, enviat pel diari a una manifestació convocada per la Plataforma Prou Retallades, va ressaltar l'absència d'aquest partit perquè, segons explicava, van preferir reunir-se al voltant d'una calçotada (després, membres de la CUP li explicaren per què no hi anaren). Callant, amb tot, hauria quedat d'allò més bé. Sempre és més abellidor assenyalar els grans i obviar les errades dels menuts, però potser aquell dia se li havia oblidat prendre's el Trankimazin.