La polarització del debat educatiu
La calor del final de curs a les aules s’ha afegit a un clima ja de per si prou escalfat, que ens ha acompanyat al llarg de tot el curs i de manera especial els darrers mesos. No ha estat un curs fàcil, en molts sentits, i no només per la gestió covid-19, que al gener va portar al límit de les seves capacitats els equips directius. Hi ha un sentiment generalitzat de cansament, malestar i desbordament. És llarga la llista de fronts oberts per preparar el nou curs: la implantació d’un projecte lingüístic al centre, la competència digital docent, el nou currículum, els canvis de calendari i la confecció de les plantilles. Preocupa d’on treure temps per al propi projecte educatiu en cada centre: com prioritzar el diàleg i les converses pedagògiques?
La polarització i la confrontació del debat educatiu s’estan donant en la majoria dels temes que hi ha sobre la taula. Aquí i en molts països, la serenitat no és el que es porta. A França fa temps que es parla dels “antipedagogs” i els “hiperpedagogs” enmig d’una profunda reforma educativa. També aquí, reforma rere reforma, els posicionaments són cada cop més extrems i oposats. Abunden les caricatures dels “pedabobos ” o els “innovaflowers ”, d’una banda, i els “antipedagogs” o “reaccionaris”, de l’altra. Els uns, defensors de “l’escola innovadora”, i els altres, de “l’escola tradicional”. Els de la “nova innovació”, aquells de la “primavera pedagògica”, s’han servit d’eslògans reduccionistes que no ajuden a comprendre el que està passant.
Necessitem més pedagogia, i menys propaganda i maniqueismes. Si seguim els debats a les xarxes i als mitjans, semblaria que la comunitat educativa està dividida entre els partidaris dels llibres de text i la classe magistral i els de les metodologies actives i el treball per projectes. Els de les proves convencionals i els de les competencials. Els uns reivindicant la cultura de l’esforç i el retorn d’un “nivell” que no sé quan vam tenir. I els altres, creients incondicionals de la motivació intrínseca de l’infant com a únic motor del seu aprenentatge, i de l’escola com a castradora. Convindria retornar als clàssics, i recordar que el mateix Freinet va fer la distinció entre motivació (basada en l’espontaneïtat i els interessos que tenen els alumnes) i mobilització, que requereix la funció del mestre per fer aparèixer nous interessos, i fer créixer el desig d’aprendre allò en què l’alumne no estava motivat d’entrada.
Lluny d’un debat pedagògic fet amb qualitat i rigor, es dissocia de manera poc real problemes comuns. N’és un exemple el debat als claustres de llibres sí o llibres no; tant com el debat del mòbil, que es mou entre el “Tot digitalització” o la tecnofòbia dels “Fora pantalles”. I semblaria que cal ser partidari de l’esforç o de la motivació, tant com de l’equitat o l’excel·lència. Oposicions binàries i tendencioses allunyades de la complexitat del que passa realment a les aules.
El que és important, però, no són els mètodes, sinó la relació educativa i, per tant, el rol i la missió del docent. Només cal entrar a les aules i observar el treball per projectes per esbrinar que no sempre canvia el rol docent de transmissor de continguts. També hi ha classes magistrals que es fan a partir dels interrogants i els interessos dels alumnes, on el docent ofereix oportunitats per a la retroalimentació, el diàleg i l’aprenentatge significatiu. Ens passa que hem sobrevalorat la metodologia a l’aula, tant com infravalorat la professionalitat del docent. És el docent qui ha de procurar que l’alumne sigui actiu en els seus aprenentatges, una activitat mental que no sempre implica una activitat material de fabricació.
Estem immersos en un marc disjuntiu d’interpretació reduccionista. Són debats que ens aparten de les virtuts del pensament crític, que tant es vol conrear en els alumnes. És el perill que tenen els discursos abanderats i els eslògans atractius que es basen en la ridiculització dels que pensen diferent. Perdem així tota oportunitat d’anar més a fons i en surt perdent el prestigi de la professió docent.
Per al nou curs que ara preparem és prioritari generar formes de diàleg i evitar que es generin fractures en el si del col·lectiu docent i la comunitat educativa, cada cop més polaritzada. Necessitem regenerar la confiança i el respecte, que es construeixen treballant junts i respectant la professionalitat de tots. Això no vol dir renunciar a les pròpies conviccions o punts de vista, ben al contrari. Això vol dir acceptar posar a prova les pròpies conviccions i punts de vista en el debat democràtic. Per fer-ho possible serà necessari dedicar-hi temps i espai, un clima menys escalfat, i oportunitats per col·laborar i compartir les creences, els valors i els diferents estils de treball. Deixem enrere les polèmiques estèrils.