QAnon o la dreta mil·lenarista del segle XXI

De les moltes teories de la conspiració que ara mateix es fan i es desfan, QAnon destaca per les seves implicacions polítiques concretes i recents: alguns dels partidaris més extremistes del president sortint dels Estats Units hi creuen i, quan se li ha preguntat sobre el tema, Trump ha jugat a no desmentir-la; si en aquests moments el president s’atrinxerés a la Casa Blanca, segurament entre els seus defensors hi hauria molts adeptes a aquesta tesi.

QAnon va néixer l’octubre de 2017 quan un tal Q Clearence Patriot va revelar al web 4Chan (conegut perquè no permet cap registre d’usuari, de manera que l’autoria de les publicacions és molt difícil de traçar) detalls sobre una càbala d’adoradors de Satanàs que governa el món a l’ombra alhora que dirigeix una xarxa global de pederàstia. La conspiració la formen membres de l’alta administració estatunidenca i del Partit Demòcrata, actors i actrius de Hollywood i (esclar) rics jueus com George Soros o la família Rotschild. Donald Trump lidera una lluita en contra, de la qual encara no pot dir res, i aviat llançarà una gran operació per desemmascarar-la i derrotar-la. Mentrestant, cal estar a punt i mirar d’interpretar els senyals ocults que el president envia per Twitter i els mitjans en forma de missatges inintel·ligibles per al comú dels mortals. Quan tot hagi passat, regnarà la pau al món i a les xarxes.

Davant d’aquests deliris és pertinent el llibre de Norman Cohn En pos del milenio. Revolucionarios milenaristas y anarquistas místicos de la Edad Media (Pepitas de Calabaza, 2015), publicat originalment el 1957, i que segueix el rastre d’una multitud de grups subversius de l’Europa medieval que tenien creences que ressonen en els postulats de QAnon. Per començar, consideraven que vivien en un món controlat per hordes satàniques que, disfressades de jueus, eclesiàstics i gent poderosa, s’havien infiltrat secretament en la societat, segrestaven criatures amb propòsits rituals i pervertien la humanitat per arrossegar-la a la damnació eterna. Les dirigia l’Anticrist, que ja era a la Terra (segons molts dels adeptes, en la forma del papa de Roma) per evitar la imminent segona vinguda de Crist, tal com demostraven la corrupció i els grans desastres observables arreu.

Només si els esbirros de l’Anticrist eren destruïts tindria lloc el segon advent, que iniciaria l’Edat de l’Esperit o, simplement, el Mil·lenni: mil anys de benaurança durant els quals les institucions i lleis humanes (propietat privada, treball, jerarquies socials, família…) quedarien abolides i la cristiandat viuria en plenitud espiritual mentre la bondat i la pau regnaven fins al Judici Final. L’emperador d’Alemanya (o el rei de França, depenent del lloc de la revolta) estava al cas de la trama, odiava els nobles i eclesiàstics que en formaven part i esperava el moment adequat per enfrontar-s’hi.

Durant segles va ser habitual que en els períodes convulsos sorgissin grups mil·lenaristes que desplegaven tota la potència violenta d’aquestes idees, i alguns van arribar a imposar efímerament el Mil·lenni a la Terra: als segles XV i XVI les sectes taborita i anabaptista van crear societats basades en la propietat comunal i la igualtat econòmica (tot i que no la de gènere, cal dir), però van fracassar i van acabar en banys de sang encoratjats pels seus propis dirigents, megalòmans messiànics que s’havien elevat d’entre els revoltats gràcies al seu carisma personal. Al llibre, al capdavall, Cohn no hi documenta ni una amenaça real i àmplia contra els poders establerts, però sí centenars de pogroms, assassinats en massa de cristians no adeptes, saquejos, violacions…

En realitat, com a qualsevol revolució basada en una teoria de la conspiració, a la pulsió mil·lenarista li mancava potencial emancipador. Les teories de la conspiració creen la ficció d’un món controlat i, per tant, controlable, i no costa d'entendre per què les èpoques d’inestabilitat les fan atractives. Ara bé, donar al poder la forma de l’espantall terrorífic de la conspiració omnipotent condueix, fàcilment, a pensar que només un dirigent messiànic pot enfrontar-s’hi. Per això els règims totalitaris del segle XX van promoure aquestes teories (tal com planteja Cohn: què és el Reich de mil anys promès per Hitler, sinó una versió laïcitzada del Mil·lenni?) i per això Trump fa bona cara als mil·lenaristes de QAnon.

En la nostra època d’inestabilitat, es pot suggerir que el que està facilitant aquest ressorgiment és la tendència dels mitjans a divulgar visions simplistes de la realitat, o el sorgiment de noves formes de propagació massiva d’idees, o la manca d’una cultura revolucionària analítica i de masses. El problema, però, és vell: col·lectius que responen a inseguretats profundes i es lliuren a instints primitius i simplificadors disfressant-los de relats que els confereixen prestigi de dissidents i identitat de grup. Armar-se intel·lectualment i deixar de ser condescendent amb aquests discursos és una necessitat.