Pol Pot: 25 anys

Enguany es commemora el 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), que és una de les poques coses del segle XX que no generen neguit retrospectiu ni vergonya aliena. Avui aquell consens derivat del gran escarment de la Segona Guerra Mundial resulta més aviat impensable, i per això sembla convenient no sacsar gaire el document, no sigui que es desmanegui. Tothom s'hi apunta, a l'esperit de la Declaració; a la dècada del 1970, en canvi, era percebuda per la ideologia hegemònica d'aquell temps, el marxisme, com la coartada ideològica del capitalisme imperialista internacional, perquè, entre altres pecats, reconeixia de manera explícita el dret a la propietat privada. A la DUDH, a més, se li encolomava un etnocentrisme intolerable. Els qui deien això sempre van ser incapaços de copsar la diferència entre una voluntat ètica d'universalitat i un impossible consens polític universal. Casualment, enguany, el 2023, fa 25 anys de la mort de Pol Pot, a qui molts consideren el pitjor genocida de la història en termes proporcionals a la població del país que va arrasar, Cambodja. El 1998, quan es va commemorar el mig segle de la Declaració, la coincidència ja va resultar ben incòmoda per a alguns, com ara veurem.

Ben Kiernan, autor d'un dels treballs acadèmicament més rigorosos sobre aquella carnisseria delirant, calcula que va ser executada entre una quarta part i un terç de la població del país. Després d'haver defensat Stalin i Mao, el darrer Sartre no va dubtar a fer apologia d'aquell règim criminal, mentre compartia noietes menors d'edat amb Simone de Beauvoir (als qui encara senten devoció per aquests dos personatges els recomano les Mémoires d'une jeune fille dérangée, de Bianca Lamblin). Pol Pot tenia molts amics francesos, entre altres coses perquè s'havia educat a França. El 17 de gener del 1979, Alain Badiou va publicar a Le Monde un article especialment repugnant des d'una perspectiva moral, "Kampuchéa vaincra" (Cambodja vencerà), on, malgrat saber què estava passant en aquell país, afirmava que tot plegat només era propaganda del capitalisme internacional. El to, per cert, era còmicament semblant al que avui utilitzen els clubs d'innocents que manipula el Kremlin per justificar la invasió d'Ucraïna. A la pàgina web www.diario-octubre.com, per exemple, es reprodueix una entrevista-fel·lació a Pol Pot feta el 1978... que és molt a prop d'una bandera d'Ucraïna que porta una creu esvàstica (a l'esquerra de la plana hi ha encara més propaganda russa, però en aquest cas de Gazprom). Fa 45 anys Alain Badiou afirmava a l'article de Le Monde: "Ce qui semble paralyser certains devant l'évidence du devoir c'est la vaste campagne menée depuis trois ans contre le "goulag" cambodgien" (literalment: "El que sembla paralitzar alguns davant l'evidència del deure és la gran campanya [propagandística] que es va fer durant tres anys contra el "gulag" cambodjà"). L'ús de cometes a la paraula "gulag" mostra una obnubilació ideològica i una baixesa molt difícil de justificar, perquè en aquell moment, gener del 1979, l'esgarrifosa realitat de Cambodja ja era perfectament coneguda.

Però l'expressió que fa més por, i la que convé recuperar justament aquest any, el del 75è aniversari de la DUDH, és aquesta évidence du devoir a què es refereix Badiou. El 1979 el "deure" de molts intel·lectuals era negar qualsevol indici, gran o petit, susceptible d'erosionar la utopia igualitarista del socialisme. Pol Pot, en canvi, va ser el més dramàticament coherent de tots: va buidar les ciutats i va massacrar a tothom que destaqués una mica, no fos cas. Tots cap als arrossars i els camps de reeducació: socialisme o mort! Per descomptat, només mort... La bogeria va durar ben bé tres anys. El raonament de Pol Pot tenia tot el sentit del món. L'igualitarisme real és impossible en el si d'una estructura urbana on, tard o d'hora, les persones intel·lectualment més ben dotades i amb empenta acaben tenint una posició preponderant. Plantant arròs, en canvi, tothom és si fa no fa igual. La DUDH del 1948 va apostar fermament per la igualtat entesa com a valor republicà, però en cap moment va propugnar una fantasia antropològica igualitarista. Fa 75 anys ja se sabia com acabaven, aquestes aventures.

Crec que per entendre la importància de les llums de la Declaració cal posar al mateix temps sobre la taula les horribles ombres del totalitarisme del segle XX. En aquest sentit, la coincidència amb la commemoració del 25è aniversari de la mort de Pol Pot té un gran caràcter simbòlic. La memòria democràtica ha d'evocar els monstres per contrarestar la memòria totalitària que, encara avui, prova d'amagar-los.