Tot el que estem perdent

La diferència entre el dol i la melancolia, diu la psicoanàlisi, és que el dol plora un objecte definit, mentre que la melancolia es lamenta d’una cosa que no es pot assenyalar. La melancolia ve d’una pèrdua no plorada, segurament pel que té d’imprecisa i inconscient, d’intangible i fugissera. D’abstracta, també. De remota. Són, els d’ara, temps melancòlics.

Parlo del present que s’escapa. D’aquest sentit de la indiferència general que sembla que ho arrapi tot i d’una mena d’acceptació de la derrota que és el punt de partida de les converses. Parlo del que passa quan no hi ha reconeixement públic per a la pèrdua: com sabem què estem perdent si sembla que no estiguem perdent res? Parlo de la impossibilitat d’elaborar el discurs de la tristesa perquè les paraules van més lentes que el ritme frenètic amb què s’imposa el canvi.

L’altre dia em van preguntar en una entrevista si el desassossec que travessa els protagonistes de la meva darrera novel·la retrata un malestar generacional. Vaig aturar-me un moment. Vaig mirar finestra enllà. Vaig esperar el que cal esperar perquè la paraula no corri més que el pensament. I vaig respondre que no. Vaig respondre que els temps, aquests temps d’ara, són melancòlics. I aleshores vaig continuar pensant, mentre el periodista avançava amb les preguntes i jo anava contestant així com podia.

Vaig pensar, per exemple, en dos mil disset. Vull dir: vaig pensar en els titulars que havia llegit abans de començar l’entrevista, als diaris impresos que hi havia al taulell de la cafeteria, que explicaven les acusacions de terrorisme a Tsunami Democràtic. I vaig recordar un sentiment de comunitat perdut, aquella disposició a la mobilització permanent, l’aliança internacional amb altres lluites germanes, l’estima per a la pròpia llengua, una ambició de futur envejable.

Vaig pensar, per exemple, en l’aigua. Vull dir: vaig pensar en les tardors d’infantesa en què plovia a poalades, quan anàvem a passejar amb els germans a la vora del riu de ciutat i, tornant a casa, sentíem aquella olor de terra humida que encara no s’ha trepitjat. I vaig recordar l’inici de la sequera, el darrer estiu d’una calor impossible, la pols cobrint el país com una condemna i la mirada al cel esperant alguna cosa. La canícula permanent. Aquest hivern a trenta graus.

Vaig pensar, per exemple, en un viatge per Europa amb les amigues quan tot just ens dèiem joves i només volíem fugir de casa. Vull dir: vaig pensar en allò d’agafar el cotxe, cremar l’accelerador i travessar carreteres fins que la foscor es mengés el crepuscle. Quan la guerra era una cosa innominable i no havíem descobert, encara, que el Tribunal de la Haia és qui decideix si un genocidi s’ha d’aturar o si està bé de continuar-lo.

Vaig pensar, per exemple, en un pis d’estudiants buit i una ciutat nova per descobrir. Vull dir: vaig pensar en mi, amb disset anys, arribant a Barcelona convençut que aquí podria ser feliç. Setanta metres quadrats per a quatre persones, però aquella força de la joventut que li sap treure ferro a tot. I vaig recordar que aleshores ni intuïa que gairebé deu anys després el pis seria més petit i el lloguer costaria el doble. Que mai no hauria dit, mirant la casa buida amb tan sols disset anys, que aquella podia ser la viva imatge de l’infern.

Em resisteixo a pensar que la melancolia és la tristesa de qui es fa gran, aquella letargia de qui guanya al temps i que, en avançar en la corda fluixa que és la vida, descobreix que no només hi ha el futur, sinó que el passat brilla cada dia amb més força. És inevitable: créixer és descobrir que el temps futur i el temps passat s’equilibren, i que, a partir d’un cert punt, el segon guanya terreny al primer. Mirar enrere amb nostàlgia es converteix aleshores en un esport fàcil.

Però em resisteixo a pensar que la melancolia és a la maduresa el que la rebel·lia és a la joventut: quina història més gastada, aquesta, quin discurs més planer. Vull pensar, doncs, que la melancolia és un sentiment històric, una insipidesa que també han viscut els avantpassats nostres que es van trobar en un moment de pèrdues generals similars a les d’avui. I vull pensar que, quan després de nosaltres, vinguin generacions que no sentin que han perdut les promeses que els havien fet, generacions amb l’ímpetu de la revolta, la melancolia no farà de mur de contenció: que deixarem la porta oberta i observarem amb calidesa aquells que, a diferència de nosaltres, sabran bé què han perdut, què han plorat i, sobretot, què estan disposats a fer per recuperar-ho.