Contra la por

Juliol d’eleccions. Respira. Fa tan sols un parell de setmanes escrivia de l’esgotament i d’aquest no ser capaç de més que s’ha apoderat del meu entorn, de mi, com si no ho sabéssim, que això passa cada any, quan el curs s’acaba i l’estiu arriba impietós. Ara que escric, podria escriure de censures, de promeses electorals, de debats mediocres, d’escàndols un pèl histrionitzats, de ficcions delirants i de deliris de grandesa. Però vull escriure de la por. Respira. Com si de la por se’n poguessin dir coses transparents. Com si la por no fos un bromall grisós que tot ho emboira. 

I és que sopava amb una amiga, ahir al vespre, jo havia tornat a la meva Tarragona natal a visitar família i veure la mar de prop (respira), i resulta que érem en un balcó de nit i amb una treva d’aire fresc acariciant-nos suaument, teníem pa amb tomaca i una ampolla de vi damunt la taula, i el cansament, també, ja us ho havia dit, el cansament i la il·lusió, el cansament i l’alegria, el cansament i la xerrera aquella del temps acumulat sense veure’ns i les coses que, quan dos són amics, es reserven per explicar-les encara amb més força, en retrobar-se. 

I vam parlar, esclar, del que tothom parla: de censures, de promeses electorals, de debats mediocres, d’escàndols un pèl histrionitzats, de ficcions delirants i de deliris de grandesa. En un moment inexacte de la nit, quan la lluna brillava fort damunt nostre, jo li vaig dir a l’amiga que quina por tenia —ja sabeu de què, ja m’enteneu— i ella em va respondre que de por, res. No la vaig entendre. Què vols dir, vaig preguntar-li. I ella em va dir —és una amiga amb qui ens portem quaranta anys, amb l’amor aquell de les amistats que travessen vides—, ella em va dir que sempre havia format part del bàndol perdedor. I així és: de qui mai no surt escollit quan hi ha eleccions, de qui sempre parla una llengua diminuta, de qui estima causes perdudes, de qui fa sense esperar res a canvi, de qui mai no ha tingut ni mig dret garantit, de qui ha professat una fe estranya, fora norma, de qui ha viscut com ha volgut —i ja se sap que la vida, així com volen que la visquem, és que la visquem, però mai no com voldríem. 

Em va dir que no en volia saber res, de la por. Ni de la por de la por. Que aquest no era el lloc des d’on fer les coses. Que la por se sent de ben lluny i així com te l’oloren ja t’han ben atrapat. I no sé si va ser l’esperit d’aquella nit desitjada de feia temps, o l’estranyesa d’un estiu tan poc estiu, amb tot això que està arribant tan lentament que gairebé no es deixa ni notar, no ho sé del cert, què va ser, però vaig entendre que és cosa valenta acceptar que un té por i que en té molta, fins i tot, que això fa una pinta terrible i que no sé com ens n’havíem oblidat, d’aquest infern cremant tan a prop nostre, però que la por, després d’assenyalar-la, després de dir que hi és, després d’abraçar-la, fins i tot, la por és una nosa amb què no es poden fer les coses. Que mai no pot ser el lloc ni el temps des d’on pensar. Ni decidir. 

Tampoc no sé, ara que m’he posat a escriure de la por, per què ho faig, ni què pretenc. Deu ser una forma de dir-me a mi mateix que de la por se’n pot fer bandera si un després sap calar-la, que la por pot estimar-se si no emboira massa el camí que un ha traçat i el camí que vol traçar encara, que la por, la por és la cosa aquella que et fan sentir els altres (respira: pregunta’t qui són, què volen) perquè oblidis qui ets, què vols. Respira. L’endemà al matí, amb el sol ocupant el lloc de la lluna sencera i brillant, vaig rebre un missatge de l’amiga recordant l’estona compartida, que acabava dient: “Crec que cal ser fidel a un mateix, al que un és i al que un pensa”. Potser, i dic potser, la por és enemiga, subtil i silenciosa, del que volem ser, del que volem pensar. I ara sí: respira.