L'antiarticle

Fa tot just unes hores que han començat les vacances i s’ha despertat, irreparable, el compte enrere per fer tot-el-que-he-de-fer, que no és altra cosa que aquell nervi exaltat de la rutina treballant sense aturador dins meu. Segurament també treballa dins teu, ara que em llegeixes. Jo tinc la sort, beneïda sort, d’estar llegint Clarice Lispector a la riba d’un riu salvatge al Pirineu aragonès i de trobar-me amb aquella frase que diu: “Tinc por de mi mateixa, que sé pintar l’horror”. 

No em fascina fer balanços, però sempre els acabo fent. Solsticis, finals, revetlles, aniversaris. Llistes i llistes de coses a millorar, de deutes pendents, d’objectius inassolibles, com per evitar la diàfana veritat que l’horror el pinto jo i que si tinc por, és por del que puc fer i de la veritat inventada que imagino. Aquest article no tracta d’actualitat, ni d’opinió, ni de debats. És l’antiarticle. Són les paraules que un escriu quan s’atura, però dins seu tot encara espurneja amb la inèrcia viciada d’abans. Només vull escriure amb la distància que atorga el temps, que és sovint, per no dir sempre, allò que em falta. Segurament també et manca a tu, ara que em llegeixes, perquè el temps és tot el que ens falta i ni quan el tenim sembla que el tinguem nosaltres. 

Aquest és un article de comiat, per dir que ara començarà una temporada, setmanes comptades, dies breus, tant és, però començarà una temporada en què podré pensar en les coses que no veig però que existeixen, que recordaré amors que encara hi són vulguin o no, que oblidaré el neguit i escoltaré el silenci, que intentaré trobar paraules per a les coses que vull dir i que no puc, que cercaré amb insistència el dolor que s’amaga rere l’alegria fonda, que estaré trist sense saber-ho i que riuré molt, riuré moltíssim, ignorant que, al final, riure i plorar no són coses diferents. 

Aquest és un article per dir que et desitjo el mateix a tu, ara que em llegeixes. Que ho trobis bé i ho trobis fàcil, que hi ha dreceres tramposes, com llegir un llibre de Clarice Lispector vora el riu —és Aigua viva, que publica Club Editor i tradueix Josep Domènech Ponsatí—, llegir Lispector vora el riu i trobar-se amb la frase que diu que “només en l’acte d’amor es pot captar la incògnita de l’instant”, i pensar, abans de posar-me a escriure aquestes línies, que l’instant duri per sempre i l’acte d’amor mai no s’acabi. Que gràcies per llegir-me, ara que em llegeixes, per aquests mesos compartint paraules en aquest diari i que, si tot va bé, que mai se sap, ens trobarem a la tornada, en uns dies, més tranquils. 

Potser aleshores ja no hi haurà la palpitació persistent de tot-el-que-hem-de-fer martellejant a una cantonada del pensament; potser aleshores haurem pescat la distància que només atorga el temps; potser aleshores, de fet, tindrem el temps com un tresor entre les mans, acariciant-lo, i es tractarà tan sols de conservar les coses que, per fi, sabem que són importants i necessàries. Aquest és el desig. I així, amb el desig, aquestes línies deixen de ser un balanç per convertir-se, com si res, en una esperança. Fins aviat.