Annie Ernaux, Diana Ferrus i els mons possibles
Escric aquestes línies des d’un avió. Pel vidre que s’obre al cel, veig núvols. Alguns de més flonjos, d’altres grisos i desfets, com si anunciessin l’inici d’una tempesta. Quan els travessa, l’avió tremola. Aleshores, s’encén el senyal vermellós per demanar-nos que ens lliguem els cinturons. Hi ha gestos que serveixen per calmar la catàstrofe, com aquest: una tira de roba i una sivella metàl·lica et protegeixen de caure milers de metres avall, contra un continent desconegut.
La dona del costat obre un llibre d’Annie Ernaux. És Pura passió, en una traducció anglesa. Retira el punt i segueix amb la lectura. La miro de reüll, provant d’evitar el contacte. Em pregunto si hi troba un tros d’ella mateixa, en aquesta història de desig turbulenta. Si l’amor trencat de la protagonista també la travessa. Si ella ha esperat alguna vegada un home durant dies i dies, i no ha arribat mai. Si ella ha embogit amb la memòria d’un sentiment que no vol desaparèixer. Sembla serena: llegeix amb calma, es retira el serrell tranquil·lament quan li tapa els ulls. Però digues, confessa-ho, revela-ho d’una vegada per totes: ¿has cridat descontrolada per un amor que no et corresponia? ¿Has plorat tu també sense consol, trencant el silenci de la nit?
No sé si ja estava llegint aquest llibre quan van anunciar a concessió del premi Nobel de literatura a Ernaux. O bé si l’ha comprat a l’aeroport, abans d’enlairar-se, en un gest precipitat, empesa per la notícia que encara s’imprimeix als diaris. Tant és. Que s’hi reconegui més o menys, en aquesta lectura, tampoc és el més important. El que té un valor incalculable és el que Ernaux ha aconseguit, narrant part de la seva història privada i íntima, la vida d’una dona més en aquest món immens: negar la idea d’universalitat i fer militar la literatura en la construcció de mons particulars on els altres es poden sumar. Mons particulars que no s’aïllen ni són autoreferencials, sinó que s’eixamplen amb cada lectura.
Fa uns dies, algú em deia que aquest premi a Ernaux era una decisió política, no literària. Jo pensava, mentre assentia calladament, que els premis que s’atorguen als homes que escriuen sobre les seves vides i vicissituds mai no són considerats decisions polítiques. Sempre són decisions literàries, estètiques, artístiques. Ja ho sabem: només és polític allò que no és normal, tot el que no queda ocult rere les lleis i els codis morals imperants. Una dona sempre serà política. Com ho serà una marica, un negre, una lesbiana. La neutralitat no serà mai una possibilitat. Però tampoc una fita, ni un desig: un dels mèrits d’Ernaux és que no vol ser neutra. I que, alhora, ens recorda la força silenciosa de la literatura, que es fa present en moments inesperats, sovint quan menys ho esperem. Com ara.
Continuo escrivint aquestes línies des d’un hotel. Ja hem aterrat. La ciutat és Durban, Sud-àfrica. L’oceà Índic esclata amb ràbia contra una platja llarga i ampla. Contemplo l’espectacle des de la finestra de l’habitació. Un festival de poesia ens convoca a escriptors de tot el món per llegir-nos i escoltar-nos. Esmorzo al costat de la poeta Diana Ferrus, que també forma part de l’elenc de convidats. El 1988 va escriure el llibre I’ve come to take you home (He vingut per dur-te a casa), que tracta de la història de Sarah Baartman, considerada la primera dona negra víctima de tràfic de persones. La van segrestar a Sud-àfrica i el 1810 lluïa en una gàbia, exposada als carrers de Londres, batejada amb el nom de Venus Hotentot. Va morir cinc anys després.
El famós poema de Ferrus va aconseguir que les restes de Baartman sortissin, per fi, del Musée de L’Homme, a França, el 2002, i tornessin a Sud-àfrica, a casa seva. Els seus versos ara formen part de la jurisdicció francesa, recollits en una nova llei. Ella riu, quan explica la història, perquè quan li van demanar que llegís el poema ràpidament davant del primer ministre francès, ella ho va fer sense gens de pressa, amb la calma dels anys navegant dins seu: “Nosaltres hem esperat tota la història, ara que s’esperin ells”, riu.
Ernaux i Ferrus són dues escriptores molt diferents i, a la vegada, molt semblants. Segurament perquè cultiven l’escriptura com una tasca honesta, deslligada de les grans pretensions. Rebutgen els codis que les han modulat per pensar altres mons possibles. I ho aconsegueixen. Ja sigui explicant una història privada que batega al cor de tantíssimes dones o escrivint uns versos que corregeixen la història maleïda del temps. Escriuen. I ho aconsegueixen.
