'Aftersun' o la memòria involuntària

Certament: res no canvia amb un any més que s’afegeix al marcador. Hi ha qui, amb el temps, ho ha entès i no celebra res que no sigui que la vida continua –i que la vida continuï no és poca cosa–. Ha arribat el gener i m’és impossible no pensar que el temps ha deixat enrere formes imprecises i n’augura d’altres, desconegudes, que han d’arribar encara. Deu ser, em repeteixo, maleït, que és culpa d’haver nascut el darrer dia del calendari, de sumar un canvi personal –l’alegria trista de fer anys– a un de global –l’eufòria en una nit que mai no acaba. 

Però ho sé, em repeteixo, sé que es tracta d’un altre secret, que la nostàlgia engrescadora d’aquest inici té a veure amb això de tornar a casa: deixar Barcelona durant uns dies i regressar a la meva Tarragona natal. Hi ha una habitació que no nota el pas del temps. A les parets, les cicatrius de pòsters antics que he anat despenjant amb els anys. Encara recordo quin omplia cada buit. Al costat, una foto amb el meu pare, saludant a càmera des d’un riu cabalós i gèlid. Rabent d’un pensament a l’altre, em fibla una escena del pare i la filla que protagonitzen el primer llargmetratge de Charlote Wells, Aftersun. La història del film és senzilla: un pare massa jove i la seva filla se’n van de vacances. La pel·lícula reconstrueix aquells dies junts i els converteix en una oda a la memòria infantil, encarnant d’una manera bellíssima la mirada amorosa i plena de dolor que s’inclina entre dues persones que s’estimen. Miro la foto des del llit: l’aigua fredíssima al riu, dos cossos semblants, un perseguint l’altre. El meu pare i jo. 

Sempre hi ha, inevitablement, coses que et travessen més que d’altres. He recomanat Aftersun sense aturador i després, neguitós, he esperat que les amigues em retornessin la impressió. De vegades, l’entusiasme era compartit; d’altres, no tant, però sempre hi havia una mirada còmplice que ho reconeixia: «Entenc per què t’ha agradat, Pol». Jo ho he comprès durant aquests dies, en què tornar a casa meva –vull dir: casa de la meva família– ha estat, també, retornar a l’absència del meu pare, que va morir quan jo era adolescent. Ben mirat, però, no es tractava d’un retorn a una absència, sinó a una presència, que és el que es desvela cada cop que torno a casa: això soc jo transformant-me estranyament en el Pol de quinze anys, perquè la memòria congelada de la família (que són les fotografies, els records, els retrats familiars o les anècdotes que sabem evocar) s’atura allí. S’atura de sobte, en un moment precís del 2013. I escric «presència» perquè, d’una forma o altra, si jo tinc ara quinze anys, això significa que el meu pare encara és viu. Que el meu pare ha tornat. 

Es diu que algú viu mentre se’l recorda. No n’estic segur: l’oblit també és una forma d’existir. Però m’agrada aquesta pel·lícula de Wells perquè fa una cosa ben difícil, gairebé impossible de fer millor, que és furgar en tot allò que, a simple vista, no té importància. I és que ja passa, amb les pèrdues i les absències posteriors: sense explicació ni previ avís, un prova d’entendre si tot allò que gairebé ja ha oblidat ha estat important o no per arribar a ser qui és ara mateix. Just en aquest moment d’ara. I, aleshores, els records es converteixen en peces clau per comprendre una cosa que no entenem: nosaltres. 

De la foto del pare, vaig anar veloç a recuperar vídeos de quan érem petits. Hi som els tres germans, els meus pares, la família sencera. Ens banyem a la piscina, fem concerts improvisats, celebrem els aniversaris amb la força de la infantesa, tornem de colònies i la il·lusió ens retorna a un punt d’inici inexacte. La vida sempre recomençant. Vaig aturar els vídeos no perquè la tristesa m’envaís, sinó perquè, d’una revolada, ho veia tot massa clar i intuïa en les meves reaccions les reaccions d’ara o en aquella manera de mirar-nos moltes mirades que han vingut després. Davant dels CD antics, borrosos, entenia que relacionar-se amb el passat, quan el passat no és innocent, és molt complicat. 

Ha arribat el gener i m’és impossible no pensar que molts de nosaltres ens hem trobat, durant les darreres setmanes, absències i presències que costen d’ubicar, encara ara. La pel·lícula de Wells és un exercici bellíssim que cal veure perquè fer de la memòria personal un tresor valuós que guspireja al cor de tanta gent no és cosa fàcil. De veritat, no ho és.