Si pogués viuria en un hotel

No és la primera vegada que ho dic: si pogués viuria en un hotel. Per la seva essència: una vida suspesa en l’ara i l’aquí; en les entrades i les sortides, en els check-ins i els check-outs. La vida basada en la provisionalitat. En la idea del dia 0. Els hotels són no-llocs suspesos en el no-temps. Una utopia.

Acaba d’aterrar al bell mig de l’Eixample de Barcelona un nou hotel: The One. Maletes, taxi i check-in. Soc a la cantonada de Provença amb Pau Claris i això d’avui serà una estada curta però intensa: 24 hores en un entorn diferent, per trencar la rutina i re-pensar projectes. Polir-los. Enllestir-los. Durant el dia d’avui, l’habitació, la terrassa i el restaurant de l’hotel es convertiran en les meves oficines. Reunions, guions, trucades i parades tècniques per recuperar energia i forces. Sempre he pensat que un hotel és l’escenari perfecte per repensar, reinventar i crear de 0. I això faig avui envoltada d’un Tàpies i un Yago Hortal que pengen a l’entrada de l’hotel. Xoc generacional, contrast inspiracional.

Entre una reunió i la següent paro a dinar al Somni: el restaurant de l’hotel. Platets mediterranis, frescos, gustosos i creatius de la mà del xef Miguel Muñoz. Producte gurmet i de quilòmetre 0. Un entrepà de calamars, un rotllet d’advocat, un tataki de tonyina i una ració doble de postres: pastís de formatge i pastís de xocolata casolà.

El cafè el faig a la terrassa. Espectacular. El dia és gris i els terrats tenen una màgia especial. Respiro. I de nou: ritme, acció, focus, llum. La marató de la tarda comença, però avui té un final feliç: dormir aquí.

+ Detalls

The One

Provença, 277 (Barcelona)